cognoscitives o raons, que afirmar que es tracta d’una creença arbitrària

o merament convencional. Al contrari, només significa que és inneces-

sari i que pot ser absurd o il·legítim buscar-hi raons o justificacions. No

obstant això, la qüestió de per què l’acceptem podria tenir sentit. Ara

bé, ja no es tractaria d’una qüestió que demana les raons, sinó les causes

–per exemple, i respecte als casos anteriors, l’estudi de la naturalesa

humana i dels objectes que l’envolten.

I per aquest camí d’investigació empírica hom podria arribar, com fa

Black, a la conclusió que les normes inductives són cristal·litzacions de

les maneres generals de respondre a l’univers que els nostres avantpas-

sats han trobat avantatjoses. En aquestes cristal·litzacions descansa-

rien les nostres pràctiques lingüístiques i el conjunt de prohibicions i

d’autoritzacions que la humanitat ha modelat al voltant dels fets natu-

rals i que es transmetrien de generació en generació a través de l’edu-

cació i de l’exemple.

En general, els defensors del plantejament lingüístic han considerat que la

investigació de les causes –les investigacions empíriques– no interessa la filo-

sofia. Ara bé, no és clar que sigui possible aquesta renúncia: de fet, sembla

necessari apel·lar a les causes naturals per a explicar com s’han solidificat o

com s’han cristal·litzat les creences inductives que no es basen en raons. I aquí

parlar de causes és parlar d’èxit –o de bondat dels fets, en expressió de Wittgens-

tein–, ja que serà l’èxit d’algunes creences allò que permeti entendre la seva

solidificació o cristal·lització. I això sense oblidar que el reconeixement del

valor explicatiu de les causes no equival a afirmar, de manera pragmatista, que

és l’èxit allò que justifica l’acceptació de creences inductives concretes: tan

sols pretén explicar la causa de llur adopció, perquè, de la mateixa manera que

fins ara algunes creences inductives han estat exitoses, podria succeir que dei-

xessin de ser-ho. Així, en apel·lar a l’èxit, no estem contestant la qüestió de la

seva racionalitat, sinó la pregunta de per quina causa es van acceptar.

I bé, què hi ha de l’acusació de la circularitat? Pel que fa als raonaments induc-

tius que segueixen càlculs de raons, seguint Black, podríem dir que es tracta d’un

tipus d’activitats autoregulatives, autosuficients i autosuportades. Un raonament

inductiu seria una activitat en la qual es dóna un ajustament dual entre allò que

són les regles inductives acreditades i les inferències a què donen lloc. Així, en cap

moment no s’abandona el terreny de la probabilitat, una probabilitat que aug-

menta o minva en funció de l’èxit o la bondat dels fets, i que, és clar, té repercus-

sions en el grau de confiança que tenim respecte a les regles inductives.

Doncs bé, aquí no hi hauria circularitat, ja que en cap moment no es pre-

tén que l’èxit passat sigui garantia lògica de l’èxit futur, sinó simplement

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 108 Teoria del coneixement