això aplicable al plantejament lingüístic? O millor encara: ¿defensar el plante-
jament lingüístic ens obliga a comprometre’ns amb una solució irrealista i
convencionalista de la inducció?
2.2. Els problemes de la circularitat i del convencionalisme
en el plantejament lingüístic
Com veiem, les acusacions que ha d’afrontar el plantejament lingüístic serien
dues: l’acusació de circularitat i la de fer servir convencions arbitràries.
Començarem per la segona i, amb aquesta finalitat, reconsiderarem el concep-
te de creença inductiva.
Fins ara hem estat parlant de creences inductives sense cap especificació, la
qual cosa podria fer la impressió que només hi ha una classe de creences inducti-
ves, però aquest no seria el cas. Seguint les anàlisis de Wittgenstein, hauríem de
concloure que l’ús i el paper de les raons en favor d’una creença inductiva no
són sempre els mateixos. De vegades, per raons entenem el càlcul que hem dut a
terme per a obtenir la conclusió; en altres ocasions, però, les raons tenen un
paper a posteriori, ja que seria allò que podríem adduir en favor de la nostra cre-
ença, però que en realitat no vam tenir en compte a l’hora d’establir-la, és a dir,
que no ha format part del nostre càlcul. Per exemple, “el llapis no podrà passar a
través de la meva mà sense produir-me dolor”, “el meu dit, en tocar la taula,
experimentarà una resistència”, “el foc em cremarà si el toco”.
Segons Wittgenstein, en aquests casos no hem arribat a les conclusions mit-
jançant cap raó; al contrari, són casos on sols, i si algú ens ho demana, oferim
raons posteriorment. En realitat, en aquests casos les raons no semblen conduir-
nos enlloc, perquè l’error seria impossible. I aquí seguretat no significa ‘probabili-
tat en més o menys grau’, sinó que res no podrà fer que canviem d’opinió –res
no podrà fer que cregui que no em cremaré si toco el foc–, ja que les condicions
d’asserció i de significació s’identifiquen amb les reaccions naturals dels éssers
humans. L’acceptació d’aquest tipus de certeses és a la base dels nostres judicis i
dels nostres comportaments lingüístics i no lingüístics, i llur cancel·lació impli-
caria la supressió de la nostra capacitat de jutjar i d’actuar. Doncs bé, aquestes
proposicions exemptes de dubte configuren la cobertura legal o el nostre sistema
de referència, el rerefons des del qual podem jutjar, creure i dubtar. Llur falta de
fonamentació correspon precisament al paper central que tenen en la nostra
vida: no les acceptem en funció d’alguna debilitat cognoscitiva o per simple cre-
dulitat, sinó que més aviat pertanyen a l’estructura de la nostra capacitat de jut-
jar i raonar i, així, són més enllà de tota disputa o discussió.
Doncs bé, des d’aquesta perspectiva, l’acusació d’arbitrarietat o con-
vencionalitat obtindria la resposta següent: no és la mateixa cosa afir-
mar que se’ns ha conduït a formar una creença sense consideracions
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 107 Teoria del coneixement
Vegeu el subapartat 2.2 del mòdul
“Possibilitat i límits del coneixement:
què podem conèixer?”.
!