I una cosa semblant, però potser d’una manera més sistemàtica, és el que ha
afirmat Black amb el concepte institució inductiva. Per aquest autor, és un
fet l’existència de patrons generals que serveixen per a avaluar les inferències
inductives. Aquests patrons són compartits pels parlants d’una mateixa comu-
nitat a través de l’aprenentatge i l’experiència. És a dir, per Black, dominar un
llenguatge inductiu significa estar sotmès a normes implícites de creença i de
conducta imposades per la institució inductiva social. En conseqüència, el
problema de justificar els raonaments inductius sols pot plantejar-se a algú
que ja sigui membre d’alguna institució inductiva i que, per tant, ja es trobi
compromès amb les seves regles constitutives.
Com podem comprovar, aquests autors, en comptes de seguir una línia jus-
tificacionista, pretenen reduir i dissoldre la qüestió de dret en la qüestió de
fet –és a dir, la pregunta sobre la racionalitat de la inducció en el fet que
massivament sabem discriminar inferències inductives justificades de no
justificades–. I amb aquesta reducció eliminen el problema filosòfic de la
inducció: l’escèptic i el justificacionista serien víctimes d’un desig absurd. A
més, amb aquesta reducció aposten per una explicació de tipus naturalista,
lluny del fonamentisme. Així, a la pregunta “en què descansa la nostra
confiança en la inducció?”, l’única resposta legítima és que així i així fun-
cionem els éssers humans, d’aquesta manera pensem i actuem, o aquests
són els nostres criteris i les nostres normes inductives.
No obstant això, una vegada arribats aquí, sembla que, per al plantejament
lingüístic, el problema sigui el de la justificació dels criteris i les normes induc-
tives concretes. I si és així, ¿no es repetiran un altre cop totes les dificultats
assenyalades abans? Tanmateix, no és aquest el cas. Wittgenstein considera
que no sols la inducció en general no necessita justificació, sinó que tampoc
no la necessiten, en bona part dels casos, les mateixes cobertures de judici que
determinen què és una bona raó i que no ho és. I és que la justificació a través
de l’experiència té un límit, i allò que es troba al límit són proposicions
exemptes de dubte. Al seu torn, Black afirma que allò en què descansen els
criteris i les normes inductives no és altra cosa que l’aprenentatge i l’experièn-
cia, individual i col·lectiva.
Ara bé, ¿tot això no seria un intent de justificar els raonaments inductius en
l’èxit passat i, a més, un intent circular, ja que pressuposaria que les normes
inductives seran vàlides en el futur? Dit d’una altra manera: ¿el plantejament
lingüístic no és, en el fons, una posició justificacionista que ofereix una justifi-
cació pragmatista basada en l’èxit? O pitjor encara: ¿el plantejament lingüístic
no coincideix amb el de l’anàlisi de N. Goodman? Com hem vist en el mòdul
anterior, per aquest autor, l’única raó per a confiar en la validesa de la predic-
ció que les maragdes en el futur seran verdes és l’atrinxerament –l’èxit passat o
l’hàbit– que en les nostres pràctiques judicatives sobre maragdes té el concepte
de verd, davant del no-atrinxerament del concepte de verdau. Doncs bé, ¿seria
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 106 Teoria del coneixement
M. Black (1979). Inducción
y probabilidad. Madrid:
Cátedra.
Lectura
complementària