obtinguda inductivament, mentre que en altres casos no ho és. Aquí no sem-
bla que hi hagi cap dificultat especial, ja que disposem de mètodes i criteris
empírics per a decidir quan una inferència inductiva és bona o dolenta, o
quan certa conclusió hauria estat preferible, per més racional, que una altra.
Ara bé, podria succeir que el nostre interlocutor ens estigués plantejant un
interrogant d’abast més ampli, a saber, si la inducció en general és un mètode
raonable d’inferència, i no si un raonament inductiu concret és de confiança
o no ho és. Doncs bé, si aquest fos el sentit de la pregunta, aleshores, a parer
de Strawson, l’interrogant estaria mancat de sentit.
Així, la confusió subjacent en el dubte sobre la racionalitat de la inducció rau
en el fet que a la qüestió “és la inducció un procediment justificat o suscepti-
ble de ser justificat?” no se li ha donat un significat concret. I no és difícil veu-
re per què sembla que el té. En general, és correcte demanar si l’adopció d’una
creença particular està justificada o no ho està. Tanmateix, del fet que aquesta
demanda sigui correcta en casos particulars no se segueix que també ho sigui
pel que fa a la inducció en general, ja que, en considerar justificada una cre-
ença específica, apel·lem a normes inductives establertes, mentre que no hi ha
ni pot haver-hi normes semblants a les quals apel·lar quan preguntem si la
inducció està justificada o no ho està. Així com té sentit preguntar-se –i aques-
ta metàfora és del mateix Strawson– si una determinada acció és legal, però no
en té qüestionar-se si és legal el conjunt de les lleis d’un estat, seria perfecta-
ment legítim preguntar per la justificació dels raonaments inductius concrets,
però no ho seria qüestionar la legitimitat de la inducció en general.
El segon Wittgenstein també es va qüestionar el significat dels conceptes de
raó i justificació en relació amb els raonaments inductius. A parer seu, l’acti-
tud de l’escèptic està definida per la negativa a acceptar cap cosa com una raó
en favor d’una creença inductiva: res, segons l’escèptic, no ens podria donar
tant. Ara bé, l’escèptic no estaria utilitzant el terme raó amb el significat que
té en l’intercanvi lingüístic, ja que, en negar que res pugui ser una raó
–diguem-ne, una bona raó–, aleshores fa desaparèixer la diferència entre una
bona raó i una raó deficient. Per contra, és un fet que hi ha bones raons i
raons dolentes. I allò que fa que una raó sigui una bona raó està determinat
per les nostres activitats judicatives, les quals ens proveeixen de criteris per a
concretar en cada situació què és una bona raó o una evidència adequada.
Wittgenstein, coincidint amb la metàfora legal de Strawson, considera, així,
que raó, evidència o justificació són termes amb una vida limitada: llur aplica-
ció està circumscrita a l’existència d’activitats concretes en les quals discrimi-
nem si una raó és bona o deficient. Per contra, allí on no tingui cap paper la
distinció entre justificacions adequades i no adequades, no es podran usar
legítimament. En una situació com aquesta, paraules com raó o justificació
hauran perdut el seu ús i la seva significació. I és precisament per aquest
motiu que no té sentit l’intent de qüestionar la nostra confiança en la con-
ducta inductiva en general: aquesta no és una cosa de la qual hom pugui
donar una raó o una justificació, no perquè no la trobem, sinó perquè és
insensat pensar que la té.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 105 Teoria del coneixement
P.F. Strawson (1969).
Introducción a una teoría
de la lógica. Buenos Aires:
Nova.
A la imatge,
Peter F. Strawson (1919)
en un retrat de Steve Pyke.
Lectura
complementària
L. Wittgenstein (1983). De
la certesa. Barcelona:
Edicions 62.
Lectura
complementària