Dintre d’una estratègia fonamentista, hom podria acceptar el repte de l’escèptic i
intentar reconvertir tot raonament inductiu en un de deductiu. Tanmateix,
aquest projecte sols serà possible sota la condició d’introduir premisses generals
a partir de les quals es puguin deduir amb necessitat lògica les conclusions
inductives. Aquestes premisses generals, però, si són possibles, presentaran el
mateix tipus de problema de justificació que les inferències que hom volia asse-
gurar mitjançant el seu concurs, perquè, admetent que aquestes generalitza-
cions estiguin justificades respecte al passat o respecte a un determinat nombre
de casos, quina seguretat tindríem de creure que seran vàlides en el futur o res-
pecte a casos fins ara no considerats? Doncs bé, aquest plantejament porta a la
recerca d’algun principi suprem de la inducció que ens permeti saber que en el
futur seran vàlides les regularitats que ho han estat en el passat.
Plantejant la qüestió com va fer B. Russell el 1912, per a justificar el trànsit dels
“futurs-passats” als “futurs-futurs”, necessitaríem un principi no empíric de la
inducció que apel·lés a la uniformitat de la natura, cosa de la qual, segons Russell,
hem de desesperar. Efectivament, un principi com aquest ens conduiria a un atzu-
cac: apel·lar a una suposada llei de la uniformitat de la natura no resoldrà el pro-
blema, perquè o bé deixem aquest principi sense fonamentar i l’admetem metafí-
sicament, amb la qual cosa estaríem pressuposant justament allò que hem de
demostrar, o bé intentem fonamentar-lo empíricament, com va pretendre J.S.
Mill, empresa impossible ja que allò que necessitem per a justificar-lo és precisa-
ment allò que esperem justificar amb el seu ajut. I, com és fàcil d’entendre, aques-
tes dues possibilitats deixarien el camí obert per a l’escepticisme i la negació de la
racionalitat o la justificació de les nostres pràctiques inductives.
Ara bé, ¿del fet que la inducció no sigui justificable ni inductivament ni
deductivament es desprèn que l’escepticisme es pugui presentar intel·ligible-
ment? Dit d’una altra manera: ¿del fet que el desig de convertir la inducció
en deducció sigui inassolible es desprèn que les pràctiques inductives no
siguin legítimes?
Pels volts dels anys cinquanta, L. Wittgenstein, P.F. Strawson i M. Black
bastiren el que s’ha denominat el plantejament lingüístic de la induc-
ció, la idea bàsica del qual consisteix a dir que la no-satisfacció d’aquest
desig justificacionista no ha de preocupar-nos, ja que es tracta en reali-
tat d’un desig absurd i il·legítim: la inducció no necessita una justifica-
ció i, en conseqüència, no hi ha lloc per a l’escepticisme.
Per exemple, Strawson ha argumentat que en el concepte de justificació de
la inducció s’oculta una ambigüitat, ja que l’exigència de justificació pot sig-
nificar dues coses diferents, de les quals l’una seria legítima i l’altra, il·legíti-
ma. Així, si algú ens pregunta per la raó que tenim per confiar en els raona-
ments inductius, una possible resposta és afirmar que hi ha raonaments
inductius bons i dolents, i que de vegades és correcte mantenir una creença
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 104 Teoria del coneixement
B. Russell (1973). “Los
problemas de la filosofía”.
Obras completas (vol. II).
Madrid: Aguilar.
A la imatge, Bertrand
Russell (1872-1970).
Lectura
complementària