La rellevància dels processos causals
Cal emfasitzar que per a aquest realisme els processos causals involucrats en la percepció
poden ser rellevants per a corregir el que seria una valoració excessiva de l’element doxàs-
tic. De vegades s’ha parlat d’una relativitat cultural en la percepció: per exemple, s’ha dit
que les discriminacions perceptuals d’individus, llenguatges i formes de vida (elements
doxàstics) molt dispars no són les mateixes. Doncs bé, sense negar-ho, el realisme doxàs-
tic pot afirmar igualment que, en funció d’una mateixa naturalesa humana –i, per tant,
d’acord amb processos causals semblants–, les capacitats discriminatòries, tot i poder ser
diferents, no seran incommensurables. Igualment, aquesta rellevància dels processos
causals permetria explicar aquells casos en què aberracions perceptives, com en el dalto-
nisme, poden provocar que no coincideixin totes les creences perceptives d’un daltonià i
les d’un subjecte perceptiu normal. Si en el primer cas una diferència d’aculturització
explicaria les divergències en les creences perceptives, en el segon cas la causa de les
divergències es trobaria en les diferències dels organismes.
2. La inducció
2.1. El problema de la justificació i el plantejament lingüístic
de la inducció
Els raonaments inductius ocupen un lloc destacat dintre del nostre coneixe-
ment de la realitat: les coses que sabem sobre el futur, moltes de les que sabem
sobre el passat, així com la major part de les coses que sabem sobre el que ara
no estem observant, sembla que en depenen. Així doncs, un dubte escèptic
llançat sobre la inducció ha de fer perillar la validesa, si més no, d’àmplies àre-
es del nostre coneixement empíric.
Com sorgeix, però, aquest escepticisme local? Recuperant la distinció feta
anteriorment, podríem dir que hi ha dos camins:
1) O bé negar la noció de coneixement perquè per molt que creguem justifica-
dament mai no podrem eliminar la possibilitat lògica de l’error.
2) O bé negar la noció de coneixement perquè qualsevol suport evidencial
que poguéssim donar en favor d’una conclusió inductiva sempre podria servir
també de suport evidencial en favor de la seva negació, és a dir, que no tenim
dret a creure inductivament cap cosa millor que la contrària.
Ara bé, com també indicàvem, és possible descobrir que l’escèptic està utilit-
zant un concepte de certesa metafísica que, tal vegada, pot resultar inapro-
piat. Efectivament, la impugnació de la inducció es basa en el fet que cap
argument inductiu mai no es podrà reconstruir com un argument deductiu i,
per tant, mai no gaudirà del tipus de certesa que té aquest. I és que, mentre
que en un raonament deductiu les conclusions se segueixen lògicament de
les premisses, cosa per la qual seria lògicament contradictori afirmar les pre-
misses i negar la conclusió, en un raonament inductiu la negació de la con-
clusió no seria lògicament contradictòria a l’afirmació de les premisses. Ara
bé, si això és així –preguntarà l’escèptic–, quines raons tenim per confiar en
les conclusions dels raonaments inductius? Està justificat racionalment l’hà-
bit de la inducció?
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 103 Teoria del coneixement
D. Hume (1982).
Investigació sobre
l’enteniment humà.
Barcelona: Laia.
H. Reichenbach (1967).
La filosofía científica. Mèxic:
Fondo de Cultura
Económica.
Lectures
complementàries
Vegeu l’apartat 3 del mòdul
“El problema de la fonamentació del
coneixement: té raó l’escèptic?”, on es
parla de l’escepticisme local.
!
Vegeu l’apartat 3 del mòdul
“El problema de la fonamentació del
coneixement: té raó l’escèptic?”, on es
parla de la certesa metafísica.
!