Ara bé, aquest nou realisme, sense negar que un subjecte perceptiu pugui ser
conscient de les seves maneres de percebre, reinterpreta l’estatus i el paper filosò-
fic d’aquesta aprehensió directa:
• En primer lloc, es tracta d’una operació que només pot fer-se un cop el sub-
jecte es troba en possessió del llenguatge dels objectes públics i ja és capaç
de formar-se creences sobre el món.
• I, en segon lloc, aquesta manera de percebre no és l’element inicial de la
percepció que pugui ocasionar una inferència: de fet, el subjecte no percep
primer un contingut, no té al davant un contingut perceptiu. Aquest fet,
no obstant això, no impedeix que el subjecte pugui ser conscient de les
seves maneres de percebre, capacitat que vindrà després, un cop ja posseei-
xi les destreses lingüístiques corresponents.
Podem plantejar la diferència d’una altra manera: mentre que, per al represen-
tacionista i per al fenomenista, tindria sentit la pregunta “com se’ns presenta
perceptualment el món amb independència i amb anterioritat a qualsevol cre-
ença i llenguatge?”, el realista doxàstic tendirà a afirmar que aquesta és una
pregunta sense sentit, ja que no és possible separar l’element cognitiu de la
percepció de les suposades aparences nues de la realitat. Al contrari, per al rea-
lista doxàstic, l’expressió el món tal com se’ns presenta (o apareix) seria equiva-
lent a l’expressió el món tal com tendim a creure’l.
Doncs bé, justament aquest caràcter secundari o derivat de la caracte-
rització dels continguts dels estats perceptius o de les maneres de per-
cebre, per la qual aposta ara el realista directe, seria allò que desfaria el
dubte escèptic. A hores d’ara, l’escèptic ja no podrà afirmar com abans
que, si les maneres de percebre poden ser qualitativament idèntiques
en un cas de percepció exitosa i en un cas de percepció anòmala o falli-
da, totes les percepcions poden ser fallides o anòmales. No, ara ja no
seria possible aquest tipus de dubte, perquè allò que és primer no són
les maneres de percebre –els antics continguts dels estats perceptius–,
sinó el llenguatge públic i compartit, d’una banda, i les creences exito-
ses en què tot subjecte perceptiu ha estat ensinistrat, de l’altra.
Per dir-ho així: la prioritat epistèmica no es troba dintre de la ment del subjec-
te perceptor, sinó en la comunitat lingüística a la qual pertany. L’objectivitat
de les creences perceptives, o la fiabilitat de la percepció, està garantida pel
caràcter públic i compartit del llenguatge, així com per l’acord de judicis –o de
creences– que suposa posseir un llenguatge. I aquí el dubte escèptic sembla
que serà impotent: justament és la massiva certesa o correcció de les creences
perceptives allò que permet, en casos aïllats i en circumstàncies que ho fan
raonable, que hom pugui dubtar d’alguna creença perceptiva determinada.
Aquest dubte raonable i intern a la certesa no és, però, el dubte de l’escèptic.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 102 Teoria del coneixement
Han defensat amb més o
menys intensitat un
realisme doxàstic els autors
següents:
D.M. Armstrong (1974). La
percepción y el mundo físico.
Madrid: Tecnos.
J.L. Austin (1981). Sentido y
percepción. Madrid: Tecnos.
A. Quinton (1974). “El
problema de la percepción”.
A: G.J. Warnock (ed.). La
filosofía de la percepción.
Mèxic: Fondo de Cultura
Económica.
G. Ryle (1993). El concepto
de lo mental. Barcelona:
Paidós.
L. Wittgenstein (1997).
Investigacions filosòfiques.
Barcelona: Edicions 62.
Lectures
complementàries