tenen un element en comú força rellevant: ambdues comencen a prendre els
seus elements cognitius des de les primeres passes de l’individu amb l’apre-
nentatge del llenguatge, en particular, i amb l’aculturització, en general: de
fet, en funció del seu caràcter cognitiu, tant les emocions com les percepcions
“es poden educar”. En aquest sentit, hom podria dir que aprenem a emocio-
nar-nos com aprenem a percebre: per exemple, aprenem a sentir amor, i mol-
tes classes d’amor, així com aprenem a percebre els colors, els sons, els sabors
dels vins o els objectes.
En realitat, no podem reconèixer o aïllar maneres de percebre ni dir què perce-
bem si abans no posseïm un llenguatge públic o, millor dit, si no hem estat
ensinistrats en l’activitat –en la tècnica– de tenir creences perceptives. Per
exemple, per a poder dir que percebem el color vermell o que percebem una
cirera, primer se’ns ha d’haver ensenyat l’ús dels predicats vermell i cirera, cosa
que consisteix fonamentalment a aprendre a dir vermell i cirera en les situa-
cions rellevants, és a dir, en aquelles circumstàncies perceptives en què la praxi
lingüística de la comunitat considera correcte dir vermell i cirera.
Dit d’una altra manera: condicions d’asserció i de veritat coincideixen en l’apre-
nentatge de les paraules i, sovint, en l’ús de les paraules, per la qual cosa l’error
n’està exclòs, en condicions estàndard, quan algú diu que percep el color ver-
mell o que percep una cirera, ja que entre la nostra manera de percebre i la cre-
ença que expressem –o, si es vol, entre les nostres paraules i la situació– hi ha
un lligam conceptual. Un error aquí voldria dir que encara no sabem què sig-
nifiquen o com s’han d’usar les paraules vermell i cirera.
I és que com podríem reconèixer i identificar maneres de percebre si no
fos amb el llenguatge?, com podríem parlar d’una manera de percebre si
no fos perquè percebre ja és una activitat lingüística, una forma de cre-
ença? En suma: no hem d’entendre la percepció com la combinació de
dos components separables –la manera de percebre (l’antic contingut
del representacionisme) i l’element cognitiu–, sinó com una manera
unitària, instantània i no inferencial de formar creences, dintre de la
qual seria possible –sols conceptualment possible i, per tant, a poste-
riori– separar la manera de percebre (l’antic contingut del representa-
cionisme) de l’element cognitiu.
I aquí s’aprecia una diferència cabdal entre aquest nou realisme i els pro-
jectes representacionista i fenomenista. Aquestes dues opcions no sols
creuen possible separar la manera de percebre –el contingut–, sinó que, a
més, consideren que la primera fase de la percepció consisteix a reconèixer
aquest contingut i tenir-ne consciència: tant el realista indirecte com el
fenomenista afirmen que en la percepció mantenim una relació directa
amb entitats internes mentals que cada subjecte perceptor pot descobrir
per introspecció.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 101 Teoria del coneixement