Les distàncies intratextuals rauen en les diferències amb què l’LO i l’LD

usen els patrons de coherència i de cohesió en els textos. Si bé els patrons de

cohesió i la conceptualització poden ser bàsicament els mateixos, el seu ús és

diferent segons les llengües. Així, per exemple, pel que fa a la cohesió, en l’apar-

tat 3 hem vist que on la llengua alemanya fa servir la recurrència (repetició del

subjecte pronominal en cada oració), el català recorre a l’el·lipsi. Pel que fa a la

coherència, ja hem vist mitjançant alguns exemples que les llengües segmenten

la realitat de maneres diferents, per la qual cosa molt poques vegades es donen

correspondències exactes entre els mots de diferents llengües i la realitat que

designen.

Les distàncies extratextuals són les que impliquen l’autor i el receptor, i

també l’articulació de la informació.

1) Les distàncies entre l’autor del TO i el traductor rauen en les diferències en

els coneixements, en la cultura, en les coordenades espai / temps, i en el

fet que el traductor, moltes vegades, actua per encàrrec. Així, per exemple,

pensem en la distància entre un notari català que redacta una escriptura

de compravenda i el traductor alemany que la tradueix a la seva llengua.

2) Les distàncies entre el receptor del TO i el receptor del TD rauen en les dife-

rències de coneixements i d’expectatives, determinades per la pertinença

a cultures diferents i possiblement a èpoques diferents. Així, podem pen-

sar en la distància entre les expectatives i valors del receptor francès del segle

XIX que llegia Madame Bovary i el receptor català del segle XX.

3) La distància entre la intenció de l’autor del TO i la intenció del traductor,

d’una banda, i la distància entre el receptor del TO i el del TD, de l’altra,

determinen les distàncies en l’articulació de la informació nova amb la infor-

mació coneguda i el grau d’explicitació de la informació.

La distància intertextual rau en les diferències entre les convencions de

gènere, i en els diferents coneixements que els receptors d’una i altra cultura

tenen d’altres textos. Com a exemple del primer cas podem pensar en les conven-

cions que regeixen la redacció d’una recepta de cuina, en què entre altres coses

en català les accions s’especifiquen mitjançant la forma impersonal, «es tallen les

verdures», o l’imperatiu, «talleu les verdures», mentre que en alemany es fa ser-

vir l’infinitiu. D’altra banda, una citació de Goethe tindrà un valor diferent per

a un lector alemany que per a un lector danès (que probablement no estarà en

disposició de reconèixer la citació).

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 99