© Editorial UOC 69 La competència del traductor
1.1. Què és un bilingüe?
El concepte de bilingüe sembla ben establert tant en l’àmbit quotidià com en
l’àmbit especialitzat. Ara bé, si observem algunes definicions ens adonem que solen
ser generals i que sovint són contradictòries.
U. Weinreich, un dels pioners en l’estudi del bilingüisme, ofereix una definició extre-
madament sintètica:
«S’anomena bilingüisme l’ús alternatiu de dues llengües, i les persones que el practi-
quen s’anomenen bilingües.»
U. Weinreich (1968); trad. d’M. Presas, pàg. 1.
Aquesta definició, que sembla molt clara, no ho és tant si pensem que pot ser
aplicada a un ventall molt ampli de situacions:
• Un infant de dos anys que parla (o aprèn a parlar) francès amb el seu pare
i català amb la seva mare.
• Un estudiós neerlandès que dedica la seva vida a la traducció dels clàssics
llatins.
• Un físic espanyol que pot entendre llibres i articles de la seva especialitat
en anglès.
• Un germanista polonès que ensenya literatura alemanya a la universitat de
Varsòvia.
A la llum d’aquests exemples, i molts altres que podríem trobar, la definició
de Weinreich resulta vaga perquè no té en compte factors com l’edat d’adquisi-
ció d’una i altra llengua, el context d’adquisició (medi bilingüe o monolingüe,
llar o escola, etc.), l’ordre d’adquisició, la situació d’ús, la preferència d’ús o el pres-
tigi social de cadascuna de les llengües. El més important, però, és que tampoc
no diu res sobre el grau de domini de les habilitats lingüístiques (recepció oral i
escrita, producció oral i escrita).
Potser la definició més influent del concepte ha estat la d’L. Bloomfield (1933,
pàg. 55-56), que va definir el bilingüisme com el control d’una segona llengua en
el mateix grau que un nadiu. Aquesta definició ha condicionat sens dubte els objec-
tius de l’ensenyament de llengües estrangeres i el concepte de bilingüisme en
general. Cal no oblidar, però, que el mateix autor, una mica més avall afegia que
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 69