© Editorial UOC 57 Qüestions de la teoria de la traducció
A partir d’aquesta idea bàsica s’assumeix que a cadascun dels significants del
text d’origen hom li pot assignar un, i només un, significat correcte, i en conse-
qüència traduir vol dir assignar els significants de la segona llengua que corres-
ponen a cadascun dels significats del text original. La identitat de significats asse-
gura l’equivalència entre el text original i el text de destinació.
D’aquí es desprèn també la idea de la primacia del text original, del qual el
text terminal és el reflex o la còpia. Aquesta és la teoria del llenguatge que con-
diciona la traducció dels textos sagrats. Ja hem vist en l’apartat anterior alguns
dels problemes que han hagut d’afrontar els traductors de la Bíblia cristiana, però
també la idea que comparteixen la religió jueva i la religió islàmica que textos com
la Torah o l’Alcorà perden el seu caràcter sagrat amb la traducció.
En aquest marc la tasca del traductor consisteix a establir la relació triangu-
lar significant 1-significat-significant 2. No cal dir que aquest és el concepte a par-
tir del qual es desenvolupa el debat entre traducció lliure i traducció literal, i que
és segurament el concepte de la traducció que ha estat més persistent al llarg
dels segles, sobretot entre els no-traductors. Els traductors, des de la pràctica,
sempre han estat conscients de la necessitat de «canvis» a causa de les especifi-
citats de cada llengua.
La teoria de la traducció com a pur intercanvi lingüístic és la que pretén rebatre Ciceró
(106-43 aC) quan caracteritza la seva traducció dels discursos de dos oradors grecs, Èsqui-
nes i Demòstenes:
“[...] i no els he traduït pas com a traductor, sinó com a orador, amb les mateixes
idees i figures de l’original, però amb paraules conformes al nostre ús. En fer-ho no
he considerat necessari traslladar-los paraula per paraula, sinó que n’he conservat l’es-
til general i l’essència de les paraules [...].»
Marc Tul·li Ciceró. Sobre la millor classe d’orador
(trad. de V. Alsina, pàg. 27). A: E. Gallén i altres (ed.).
En els seus trets fonamentals, el paradigma lingüístic és la base de les moder-
nes estilístiques comparades. Les estilístiques comparades s’inspiren, d’una banda,
en la lingüística saussuriana i, de l’altra, en els treballs sobre estilística de Bally.
Els iniciadors d’aquest corrent, J. P. Vinay i P. Darbelnet, consideren que la tra-
ducció opera en el pla de la llengua (entesa en contraposició a la parla) i princi-
palment en els nivells lèxic i sintàctic. Si comparem parelles de llengües hom pot
arribar a determinar una sèrie de procediments tècnics que cal fer servir per a
traduir.
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 57