© Editorial UOC 54 Teoria i pràctica de la traducció
El segle XIX pot ser considerat com un altre gran segle de la traducció a tota
Europa, sobretot gràcies al sorgiment de les literatures nacionals a l’Europa cen-
tral i a la necessitat que s’experimenta de disposar de les obres cabdals de la lite-
ratura universal en aquestes llengües. Així, el moviment traductor es constata a
Txecoslovàquia, Bulgària, Hongria o Polònia, però també a Grècia, Finlàndia (ja
a començament del segle XX), o Rússia, on les traduccions de poetes com Puixkin
i Lermontov es van constituir en models per a altres traductors.
A l’Índia trobem un exemple interessant de la influència ideològica que pot
arribar a exercir la traducció en el cas del llibre Bhagavad-Gita (‘Cant del Senyor’),
que forma part de la gran epopeia hindú, el Mahabharatha. Escrit originalment en
sànscrit, aquest llibre és un text fonamental de l’hinduisme, i havia estat traduït
a diverses llengües índies. En la interpretació tradicional es considerava un text mís-
tic, que propugnava una actitud de desinterès envers les coses contingents d’aquest
món. A finals del segle XIX el Bhagavad-Gita va ser traduït al marathi per Bal
Gangadhar Tilak (1856-1920), que va interpretar el seu missatge com una crida a
l’acció, això sí, desinteressada, però també com una justificació del recurs a la vio-
lència. Molt ràpidament aquesta versió va ser adoptada com a guia ideològica pels
que lluitaven contra l’imperi britànic per la independència del país. Uns anys més
tard, el mahatma Gandhi (1869-1948) va traduir el mateix llibre al gujarati, i li va
donar una interpretació diametralment oposada: Gandhi interpreta el missatge del
Bhagavad-Gita com una crida a l’acció, però a una acció pacífica.
El cas de Japó mereix una atenció especial. Des de la seva fundació cap al 200
aC fins al segle XIX, l’imperi japonès es va caracteritzar pel seu aïllament cultu-
ral, i, per tant, per la manca gairebé absoluta d’una tradició traductora. No és fins
a l’era de l’emperador Meiji (1868-1912) que es trenca aquest aïllament i s’inicia
una etapa que podríem anomenar d’obertura a les cultures estrangeres. Posat que
l’obertura de l’emperador Meiji responia a un afany de modernitzar el seu país,
les primeres traduccions són d’obres científiques. Més endavant s’inicia lentament
la traducció d’obres literàries del francès i de l’anglès principalment, i, més que
traduccions pròpiament, es consideren adaptacions de les obres originals. Cap al
final del segle s’instaura una nova tendència en la traducció, quan els traductors
de novel·les intenten de traslladar no sols l’acció sinó també la forma d’expres-
sió. I així determinaran la manera de traduir posterior i, a més a més, contribu-
iran a renovar la literatura japonesa.
També a la Xina del final del segle XIX la traducció es converteix en la via
de modernització del país. La traducció va ser impulsada per institucions refor-
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 54