Entre els trets més destacables cal esmentar que la traducció comporta sovint

per part del traductor una recerca prèvia d’originals fiables. L’estudi de les llen-

gües i la consciència de les diferències entre aquestes condiciona també una serio-

sa reflexió sobre els problemes de la traducció. Al mateix temps, els escrits dels

traductors comencen a reflectir la seva insatisfacció pel fet que la seva tasca és poc

reconeguda. Pel que fa al mètode de la traducció, els traductors defugen general-

ment la traducció literal, ja que són conscients que els seus lectors, els nous bur-

gesos, no coneixen la llengua original dels textos.

D’aquesta tendència a la llibertat en la traducció s’escapava, no cal dir-ho, la

traducció de textos sagrats. Cal recordar que en aquell moment la llengua de l’es-

glésia encara era el llatí, i el text de referència la Vulgata. Atès que les llengües ver-

nacles eren considerades com una degradació del llatí, la traducció de la Bíblia

es considerava també una degradació del llibre sagrat. D’altra banda, l’Església veia

en la lectura de la Bíblia per part dels fidels el perill que aquests en fessin inter-

pretacions errònies.

Sobre aquest rerefons cobra especial importància la traducció de la Bíblia de

Luter (1483-1546). Si d’una banda representa un acte de rebel·lia contra la doc-

trina de l’Església i una afirmació de la lliure interpretació, des del punt de vista

de la història de la traducció representa també una rebel·lia contra la norma

imposada als traductors que la Bíblia s’havia de traduir literalment.

3.4. La traducció als segles XVII i XVIII

En aquesta etapa el punt de referència de la traducció europea està constitu-

ït per les traduccions anomenades les «belles infidels», apel·latiu que ha fet for-

tuna en la història de la traducció des que va ser aplicat per primera vegada pel

filòleg Gilles Ménage (1613–1692) referint-se a una traducció de J. Perrot

d’Ablancourt (1606-1664), i que reproduïm segons la citació d’M. Ballard (1995,

pàg. 147).

«Lorsque la version du Lucien de M. d’Ablancourt parut, bien des gens se plaignirent

de ce qu’elle n’étoit pas fidèle. Pour moi je l’appelai la belle infidèle, qui étoit le nom

que j’avois donné étant jeune à une de mes maîtresses.» [Quan va aparèixer la versió

de Llucià del senyor Perrot d’Ablancourt, molts es van queixar que no era fidel. Jo mateix

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 52