© Editorial UOC 26 Teoria i pràctica de la traducció
en els teatres d’òpera i permet que l’espectador segueixi el desenvolupament de
l’acció de manera més directa que amb el resum del llibret que s’inclou en el
programa de mà. En aquest cas, una síntesi del text que canten els personatges
apareix en una petita pantalla lluminosa instal·lada a la part superior de l’esce-
nari. Com en el cas del doblatge i de la subtitulació, la supratitulació s’ha d’adap-
tar al temps escènic i musical, i a l’acció teatral.
La consciència creixent que cal garantir l’accés de les persones amb discapa-
citats als productes culturals que es difonen a través dels mitjans audiovisuals ha
portat a una especialització de les modalitats de la traducció audiovisual i a l’a-
parició de noves modalitats que també es poden incloure en un concepte ampli
de traducció. Així, trobem la subtitulació per a persones sordes i persones amb
discapacitats auditives, que consisteix a reproduir per escrit a la pantalla no
només allò que diuen els personatges, sinó també com es diu (modulació de la
veu, accents estrangers, ús d’una altra llengua), a més dels efectes sonors rellevants
(música, sorolls, etc.). Si la subtitulació per a persones sordes es dóna en mitjans
tecnològics, l’audiodescripció per a persones cegues i persones amb problemes
de percepció visual, s’ha estès a altres situacions de transmissió cultural on els detalls
visuals són determinants, com ara el teatre o l’òpera. En aquest cas es tracta de
proporcionar informació rellevant per a l’acció sobre els personatges i la seva
situació espacial (gestos, moviments), el vestuari o el decorat i el paisatge.
Aquesta tasca adquireix una dimensió interlingüística i intercultural quan
els destinataris de les imatges pertanyen a una cultura lingüística diferent de l’o-
riginal. Les capacitats específiques que ha de tenir el traductor d’ambdues moda-
litats són de distingir els elements rellevants per a l’acció i caracteritzar-los.
Sota el lema de la integració de persones discapacitades s’impulsa també la for-
mació d’intèrprets de llengua de signes i de guies intèrprets de persones sordce-
gues.
La llengua de signes és la llengua de les persones sordes i sordcegues signants.
És una llengua natural i de modalitat gestual i visual. Té una estructura gramati-
cal pròpia comparable a la de la llengua oral, expressada per mitjà de signes. Els
trets que componen un signe són la forma de la mà, el lloc o el punt d’articula-
ció del signe, el moviment, l’orientació i els components no manuals (moviment
dels llavis, la posició de les celles o el front, la direcció de la mirada, la posició del
cos o la posició del cap).
Aquestes característiques són comunes a l’estructura de gairebé totes les llen-
gües de signes, però la llengua de signes no és universal; la comunitat sorda de
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 26