final de la traducció, l’espectador, «veu» aquesta situació i «sent» parlar els

personatges.

La traducció de guions cinematogràfics

La tasca del traductor de guions es complica sovint pel fet que normalment rep el

guió original de la pel·lícula, que moltes vegades experimenta modificacions durant

el rodatge. Per això, la primera cosa que ha de fer és un visionat del film per a com-

provar si hi ha diferències entre el guió original i el guió «real».

2) El traductor ha de tenir en compte el factor temps: els diàlegs d’una pel·lícu-

la o els comentaris d’un reportatge s’han d’ajustar al temps fílmic.

3) Entre el traductor i el receptor final de la traducció hi ha la intervenció de

l’ajustador. Aquest s’encarrega de l’adaptació definitiva del text a la imat-

ge i modifica la traducció si cal. El primer criteri bàsic que regeix la tasca

d’adaptació és la sincronització, és a dir, que la frase que pronuncia l’ac-

tor de doblatge no pot ser ni més llarga ni més curta que la que pronun-

cia el personatge, especialment en el cas dels primers plans. El segon cri-

teri és el moviment dels llavis del personatge, també de manera molt

especial en els primers plans. Així, per exemple, els adaptadors posen espe-

cial atenció que si el personatge pronuncia una consonant labial explosi-

va, en què el moviment dels llavis és molt evident, l’espectador senti una

consonant labial explosiva.

Les exigències del guió

Cada vegada més, els traductors de doblatge reclamen assumir la tasca d’adapta-

ció, ja que consideren que moltes vegades les seves traduccions són alterades i fins

i tot tergiversades per necessitats de la sincronització.

En el cas de la subtitulació el traductor ha de produir el resum d’un diàleg

que es projecta sobreimpressionat en la imatge simultàniament amb el diàleg

original. En aquest cas, les dues restriccions principals són d’espai i de temps.

Normalment, els subtítols han de ser de dues línies de trenta-sis a trenta-vuit

caràcters cadascuna. El temps de permanència del subtítol en pantalla oscil·la

entre dos i sis segons. D’altra banda, cal tenir en compte que l’ull humà necessi-

ta entre sis i quatre dècimes de segon per a reconèixer un nou subtítol. Actualment,

hi ha programes informàtics de subtitulació que, d’una banda, delimiten la lon-

gitud dels subtítols, i, de l’altra, permeten d’ajustar els temps de permanència a

la pantalla i l’interval d’aparició de cada nou subtítol.

Una modalitat semblant és la supratitulació. Aquesta s’empra actualment

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 25