2.2.4. Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant
La primera edició de La plaça del Diamant va aparèixer el març de 1962. Uns
quants mesos abans, com és sabut, un jurat conspicu l’havia desestimada pel
premi Sant Jordi en favor d’una obra que va passar –aclaparada, en certa mesu-
ra, pel «cas Rodoreda»– sense pena ni glòria (Viure no és fàcil d’Enric Massó). Dos
dels membres (Joan Fuster i Joan Petit), però, en van quedar enlluernats i Fuster
la va recomanar a l’editor Joan Sales. Sales, també commogut, va decidir de publi-
car-la tot seguit, després d’un estira-i-arronsa amb l’escriptora a fi de convèncer-
la d’algunes de les seves dèries lingüístiques i literàries. La primera edició va tri-
gar dos anys a exhaurir-se i, la segona, gairebé. Va ser una arrencada lenta, normal
en aquelles circumstàncies polítiques, que es va produir bàsicament pel boca-
orella dels lectors, enmig del silenci de la premsa oficial. El primer indici de l’em-
branzida que després havia de prendre es va manifestar a la revista Serra d’Or
amb la proclamació, per part de la crítica, com a millor novel·la del període 1939-
1962, el setembre de 1964.
Joan Sales de seguida va gestionar la traducció de l’obra a l’espanyol i al fran-
cès. La primera va arribar aviat, el 1965, a cura d’Enrique Sordo. La segona, en mans
de Gallimard, que el 1962 havia editat la versió de Bernard Lesfargues d’Incerta
glòria, de Sales, ara hi posava entrebancs de tota mena; no va aparèixer, a càrrec
del mateix Lesfargues, fins al 1971. Es van avançar l’anglesa d’Eda O’Shiel (1967)
i la italiana (1970). De seguida es va traduir al japonès (1974), a l’hongarès (1978),
a l’alemany (1979), novament a l’anglès (ara David H. Rosenthal, el 1980), al
danès, a l’eslovè i al rus (1981) i novament al castellà (Joaquim Dols i Secundí Sañé,
el 1982). La llista s’allarga: fet i fet, segons els còmputs de Joaquim Mallafrè, tren-
ta-sis traduccions de «l’obra que té més traduccions» de «l’autora moderna que
ho ha estat més [de traduïda] en la segona meitat del segle XX». Moltes han anat
precedides d’un article convertit en pròleg de Gabriel García Márquez que, com
les paraules de Vargas Llosa davant el Tirant, ha esdevingut arreu una carta de pre-
sentació immillorable.
Els altres llibres de Rodoreda també han estat a bastament traduïts, sobretot
Mirall trencat, per bé que amb una certa diferència: «quinze obres seves a l’espa-
nyol, tretze a l’italià, vuit al francès, set a l’alemany, sis a l’anglès, cinc al portu-
guès i a l’holandès, quatre al suec i una o dues a les llengües restants», segons
Mallafrè. Es poden resseguir, a més, uns quants noms que n’han transferit més
d’una: a l’alemany, Angelika Maass; a l’anglès, David H. Rosenthal; al castellà, José
© Editorial UOC 212 Teoria i pràctica de la traducció
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 212