llum una nova versió. Totes dues van ser reeditades més d’una vegada. Però abans
de les traduccions, el 1881, Josep Toldrà de Bordas (el qual, després, per encàrrec
de Verdaguer, va traduir el Canigó al francès) va veure estampat, a París, un assaig
sobre l’obra del poeta: Une epopée catalane au siècle XIX, «L’Atlantide» de Don
Jacinto Verdaguer. De fet, en publicacions periòdiques, aquells anys en van sortir
força, de manera que, entre estudis i traduccions, el prestigi de l’obra de Verdaguer
no feia sinó acréixer en terres franceses.
Ben aviat va travessar noves fronteres. Va ser traduïda a l’occità (1884), a l’i-
talià (dos cops: 1885 i 1916), al txec (1891), a l’alemany (1897), al portuguès
(1909) i al francès una altra vegada (1909). Després, com si tot, al capdavall, no
hagués estat més que una febrada –poderosa, però una febrada–, no s’ha tornat
a traslladar a cap d’aquestes llengües. És a dir, no ha assolit la categoria de clàs-
sic que es rellegeix, ni que sigui en esferes minoritàries, de temps en temps. Val
la pena de remarcar, en suma, que la difusió d’una obra escrita en una llengua di -
guem-ne petita sempre està sotmesa a tota mena d’avatars politicoculturals. El cas
de Guimerà, rigorós coetani de Verdaguer, n’és un altre exemple perfecte.
Avançant en el segle XX, hem descobert cinc versions castellanes més de
L’Atlàntida –una de les obres més traduïdes a aquesta llengua de tots els temps–:
de Juan Ots y Lleó (1930), de Pedro Voltes Bou (1958), de José-Miguel Velloso
(1962), una d’anònima (1967) i la darrera de Joaquim Chacopino Fabre (1995).
Del mateix any, 1995, data la traducció al gallec.
Les altres obres de Verdaguer, a remolc de l’anomenada de L’Atlàntida, van
merèixer, així mateix, nombroses traduccions, sobretot al castellà i al francès.
Ben poques, de tota manera, han estat editades entrat el segle XX i el XXI.
D’antologies individuals, la mateixa traductora de L’Atlàntida, Clara Commer,
en va preparar una en alemany (1891) i, Lluís Guarner, una en espanyol (1929)
reimpresa, amb variacions, sis vegades; poc abans (1921), Juan Laguía Literas n’ha-
via confeccionat una de poesia religiosa; el 2007 Ronald Puppo va publicar-ne
una, força àmplia, traduïda a l’anglès. A l’últim, volem fer notar que Verdaguer
és un dels rars escriptors catalans (amb Santiago Rusiñol, Josep Pla i Salvador
Espriu) que ha merescut unes obres completes –més o menys completes– tradu-
ïdes al castellà (no expressament, sinó aprofitant trasllats anteriors): «Colección
de Obras de Mosén Jacinto Verdaguer, con sus versiones castellanas», amb els
textos en les dues llengües acarats, publicada la primera dècada del segle XX.
© Editorial UOC 211 La traducció en la cultura catalana
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 211