ser recollit per Ariosto a l’Orlando furioso i d’aquí va passar a Much ado about not-

hing de Shakespeare.

Sense el nom de l’autor de l’original i del de l’»Avertissement», del del traduc-

tor i sense data, es va estampar a França, el segle XVIII, una versió molt abreuja-

da de la novel·la de Martorell, la qual va merèixer dues edicions més. Per bé que

el títol diu que és «traduite de l’espagnol», sembla que segueix el Tirant italià.

Escapça, però, força episodis, en sintetitza d’altres, i, en general, tendeix a man-

tenir aquells que són susceptibles de desprendre alguna mena d’ensenyança

moral.

Fins a la segona meitat del segle XX no sorgeix enlloc cap nova traducció del

Tirant. De tota manera, aquests darrers anys se n’ha produït una veritable eclo-

sió. Es va avançar una mica un nou trasllat castellà de Joan Francesc Vidal Jové,

del 1969, que anava precedit d’un pròleg entusiasta de Mario Vargas Llosa, el

qual s’ha inclòs en altres a manera de reclam. Després, s’han reeditat els antics i

se n’ha imprès a moltes altres llengües: romanès (1978), anglès (dos de diferents,

publicats el 1984), finlandès (1987), neerlandès (1988), alemany (1990), xinès

(1993), suec (1994), francès (1997), portuguès (1998), rus (2005), japonès (2007)

i polonès (2007).

2.2.3. Jacint Verdaguer. L’Atlàntida

L’esclat de traduccions de l’obra de Verdaguer es va anticipar una mica al del

seus coetanis Guimerà i Oller. Tot va començar arran de la publicació de l’origi-

nal i la versió castellana en prosa de Melcior de Palau, el 1878, d’un llarg poema

que, un any abans, havia fet forrolla en els Jocs Florals: L’Atlàntida. El mateix

Verdaguer va encomanar la tasca a Palau, després d’un concurs, i la va revisar. Pocs

mesos abans va aparèixer la transposició en vers, no gaire primmirada, de Josep

Maria Despujol i de Dusay, sense el beneplàcit de Verdaguer. De l’una i de l’altra,

sobretot de la de Palau, se’n va fer diverses reimpressions. Cinc anys més tard

Francisco Díaz Carmona en va donar a conèixer una de nova a Madrid, amb un

estudi del poema, la qual no va tenir gaire ressò.

Els cercles literaris francesos van acollir L’Atlàntida amb exultació. Albert

Savine, intèrpret de moltes novel·les d’Oller, en va publicar un trasllat el 1882 en

una revista i el 1884 com a llibre, amb el text original i un extens prefaci (140 pàgi-

nes), en què introduïa al lector francès en el moviment poètic de la Renaixença

catalana. El mateix 1884, l’escriptor rossellonenc Justí Pepratx en va donar a

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 210