era tan remarcable entre els cercles intel·lectuals castellans del segle XVI que, el
1560, el poeta Jorge de Montemayor en va donar a conèixer una nova versió
(amb gran èxit: tres edicions), de més vàlua literària que la de Romaní, més acos-
tada als gustos del moment. I encara tenim notícia d’una altra, anònima, de la
mateixa època –per bé que aleshores no va veure la llum–, que segueix molt de
prop la de Romaní. Al segle XVII, fruit en bona part d’aquest fervor, l’humanis-
ta valencià Vicent Mariner va traslladar els versos de Marc al llatí. Amadeu Pagès,
condoent, ja afirmava el 1912: «Era un autor de moda. (...) Se’n feien comenta-
ris i lectures públiques (...) i el nombre dels seus admiradors no cessava d’augmen-
tar. (...) En una paraula, tot Espanya en sentia la fascinació».
El fervor, però, va esllanguir-se amb el barroc i, de mica en mica, va deixar de
ser un autor llegit en castellà i, també, en català: la seva obra no es va reimpri-
mir fins a la Renaixença, el 1864. D’aleshores ençà les edicions s’han succeït, de
la mateixa manera que els trasllats al castellà, si bé amb un endarreriment noto-
ri: Martí de Riquer (1941), Jesús Massip (1959), Juan Antonio Icardo (1973), Pere
Gimferrer (1978), Rafael Ferreres (1979), Juan Ramón Masoliver (1985), Rafael Ferrer
(1997), Pere Robert i Ferrer (1998) i José María Micó (2004). També, les traduc-
cions a altres llengües: a l’anglès (amb dues versions distintes, de 1976 i 1992), a
l’alemany (dues: 1993 i 2009), al francès (dues més: 1994 i 1999), a l’italià (1998),
a l’hongarès (1999) i al neerlandès (1999).
2.2.2. Tirant lo Blanc
El Tirant lo Blanc es va difondre més de pressa que la poesia d’Ausiàs Marc. La
primera versió castellana és força precoç, del 1511 (l’original va aparèixer el 1490):
devia interessar a una societat àvida d’aventures cavalleresques. No obstant això,
no degué acomplir gaire les expectatives, perquè no es va reimprimir. La traduc-
ció és anònima i no hi figura el nom de Joanot Martorell, de manera que és pre-
sentada com una obra escrita en castellà. És força lliure i omet alguns passatges,
pràctica del tot habitual fins, ben bé, al segle XIX.
No gaires anys més tard, el 1538, Lelio di Manfredi, presentant-se com a autor
de l’obra, en va donar a conèixer una transposició italiana, la qual es va reeditar
un parell de vegades. Manfredi ja havia traduït la Cárcel de amor de Diego de San
Pedro i va enllestir el seu Tirant vint anys abans de la publicació. Tot i que par-
teix de l’original català, en el títol declara que és «di lingua spagnola». Resumeix
alguns passatges i fa cas omís d’altres. Com és sabut, un episodi de la novel·la va
© Editorial UOC 209 La traducció en la cultura catalana
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 209