dussers entre les literatures catalana i castellana. Viuen donant-se l’esquena pel

que fa a la producció contemporània. Per exemple, de Joan Maragall, prototipus

de l’intel·lectual compromès amb la germanor dels pobles hispànics, només hem

pogut trobar quatre traduccions (com a llibres, s’entén), i totes ben recents.

D’altres literats modernistes i noucentistes de vàlua a penes van ser traduïts.

Josep Carner, Gaziel, Adrià Gual, Miquel Llor, Carles Soldevila o Francesc Trabal

no pogueren ser llegits en castellà ni en cap altra llengua abans de la guerra. Sí,

en canvi, Eugeni d’Ors, que va despertar –com aquí– fervors i recels en els cena-

cles de les lletres castellanes.

Cap a la fi de la dècada dels seixanta es va obrir una escletxa valuosa per a les

traduccions del català al castellà: l’editorial Polígrafa estrenà una col·lecció desti-

nada només a aquest tipus d’obres, «La Senda». Dues més veieren la llum els anys

vuitanta: «Biblioteca de Cultura Catalana», coeditada per Alianza Editorial i

Enciclopèdia Catalana, i «Marca Hispánica», sota els auspicis d’Edicions del Mall.

Val a dir que cap de les tres no va ultrapassar la vintena de títols, però van servir

de tribuna per a la difusió d’una literatura cenyida, en gran part a causa de les cir-

cumstàncies polítiques, a cercles restringits. Ho corrobora l’eclosió que es va pro-

duir la dècada dels vuitanta, que s’ha mantingut aquests darrers anys i que ha fet

possible que l’obra d’un bon nombre d’escriptors contemporanis i actuals s’hagi

traduït a algunes de les principals llengües europees: des de Josep Pla o Mercè

Rodoreda, passant per Jesús Moncada o Quim Monzó, fins a Sergi Pàmies o Sergi

Belbel.

2.2. Quatre casos singulars i un epíleg

2.2.1. Ausiàs Marc

La primera edició de les poesies d’Ausiàs Marc no va sortir a llum fins gaire-

bé un segle després de la seva mort, el 1539, en els inicis del declivi de la gran lite-

ratura catalana medieval. Es tractava d’una publicació curiosa: cada estrofa del text

original anava intercalada de la traducció castellana de Baltasar de Romaní, la qual

cosa fa palés el grau de diglòssia, d’estranyesa i de menysteniment que comen-

çava a patir el català. La versió de Romaní, molt literal, va ser reimpresa el 1553,

sense el text de partida (val a dir que, sol, es va tornar a editar tres vegades més

en pocs anys; després, caldrà esperar fins a la Renaixença). El prestigi d’Ausiàs Marc

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 208