ficar les traduccions que, al llarg dels segles, s’han realitzat del castellà al català
en comparació amb les que s’han fet del català al castellà, segurament ens que-
daríem curts si ho deixéssim, per fer números rodons, en una proporció d’u a deu.
Hom pot adduir que és natural que sigui així, ja que tots els catalans entenem el
castellà i, per tant, no hi ha cap necessitat imperiosa –la de la intel·ligibilitat– de
traduir d’aquesta llengua a la nostra. Però, com és ben sabut, els territoris de
parla catalana no sempre han estat bilingües.
Les grans obres de la literatura medieval catalana no van despertar gaire inte -
rès entre els homes de lletres possibles traductors castellans contemporanis, com
tampoc no va succeir a l’inrevés, entre altres motius per un de ben simple: la
minoria culta que llegia en una llengua normalment ho feia també en l’altra, de
la mateixa manera que no els costava d’entendre’s –per escrit o de paraula– amb
un lisboeta o amb un genovès. En aquest estat de coses influïa un tret de predis-
posició psicològica que, per desgràcia, es va perdre més tard. L’home medieval de
la Romània es considerava membre d’una comunitat de parlants de llengües vul-
gars germanes i molt similars, filles del llatí. El naixement dels estats-nació en el
pas dels segles XV-XVI va afeblir aquest vast sentiment de pertinença i en va
crear de més reduïts. Recordem, d’altra banda, que les obres circulaven per mitjà
de manuscrits escassos (la impremta no va aparèixer fins al segle XV) i que de vega-
des fins molt després de la mort de l’autor no es tenia notícia de l’existència dels
originals.
Les giragonses de les versions d’Ausiàs Marc, com veurem tot seguit, resulten
paradigmàtiques de l’evolució general de les traduccions del català al castellà i,
per extensió, a altres llengües. Quan minva el conreu literari del català i, sobre-
tot, la llengua perd prestigi, minven també les traduccions. De fet, pràcticament
s’estronquen, fora d’algunes iniciatives aïllades, des de la segona meitat del segle
XVI fins a la segona meitat del XIX, quan els primers renaixentistes s’adonen que
poden esdevenir una arma de divulgació poderosa per al redreçament de la llen-
gua i de la literatura catalanes.
A la fi del segle XIX, la irrupció de tres escriptors –Àngel Guimerà, Narcís
Oller i Jacint Verdaguer– d’un talent excepcional i, alhora, popularíssims va cap-
girar aquesta tendència. Començaren a encuriosir els escriptors castellans, s’hi rela-
cionaren i de la relació van sorgir uns vincles fecunds quant a les versions de les
seves obres, les quals de seguida van traspassar un bon nombre de fronteres.
Passada l’admiració per aquestes tres grans figures de la Renaixença, s’ence-
ta una nova època, que s’allarga fins ben entrada la postguerra, de contactes esca-
© Editorial UOC 207 La traducció en la cultura catalana
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 207