1.7. Les darreres dècades

Com si seguís la llei del pèndul, després de la frenada de la dècada dels setan-

ta, en la dels vuitanta l’edició de traduccions experimenta una nova revifalla. En

aquest sentit, l’any 1981 resulta insigne: neixen dues col·leccions destinades

específicament a donar cabuda a nous trasllats (“Textos Filosòfics» i «Les Millors

Obres de la Literatura Universal»); retorna «La Cua de Palla» (ara amb el nom de

«Seleccions de la Cua de Palla»), i Joaquim Mallafrè publica l’Ulisses de James Joyce,

versió que en bona part és l’origen de l’estudi Llengua de tribu i llengua de polis:

bases d’una traducció literària (1991), una de les primeres monografies acadèmiques

en llengua catalana consagrades íntegrament a la traducció. Al llarg dels vuitan-

ta sorgeixen altres col·leccions que apleguen obres estrangeres, com «Clàssics del

Pensament Modern», «Poesia del Segle XX», «Venècies», «Clàssics Moderns» o «Les

Millors Obres de la Literatura Universal. Segle XX». La dècada següent, però, sem-

bla que experimenten un altre retrocés. La prova és que gairebé totes aquestes sèries

desapareixen i no en surten de noves.

En aquests darrers anys, en paraules de Simona Škrabec, «una quantitat crei-

xent d’èxits de vendes ja no té autor» o, dit d’una altra manera, «la literatura de

masses adquireix cada cop proporcions més gegantines»: en una bona part del pla-

neta es poden llegir si fa no fa els mateixos títols. Sobretot, de narrativa, és clar.

El teatre, la poesia o l’assaig, proporcionalment, arriben amb comptagotes. Els best-

sellers de temporada o les darreres novetats dels novel·listes actuals d’un cert

prestigi ocupen una proporció molt elevada del conjunt de traduccions que es publi-

quen anualment. Amb una novetat: s’han multiplicat les traduccions que prove-

nen del castellà, de manera que, de vegades, algunes operacions comercials inten-

ten mig camuflar quin és el text originari i quin és el text traduït. En contrapartida,

i sense cap política sistemàtica, les versions dels clàssics són esparses i una mica

aleatòries, més en funció dels interessos de l’editor o del torsimany que no pas

de les mancances que arrossega el sistema literari català.

D’altra banda, aquests anys, atès que les condicions ho permeten, la pràcti-

ca de la traducció es professionalitza. Ja no solen ser els escriptors els qui, com

per una mena de deure amb el país o perquè són els únics en què els editors con-

fien, emprenen el gruix de les interpretacions d’altres llengües. Ara predomina el

traductor d’ofici, que pot viure de la seva feina perquè la indústria editorial es

manté, amb oscil·lacions, relativament estable.

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 205