considerada subsidiària com la traducció. Les dades de 1965 ho posen de mani-

fest: segons Francesc Vallverdú, el 1965, del total de la producció catalana, un

55% es va consagrar a traduccions (un percentatge sense precedents; sobretot si

tenim en compte que les llengües que tradueixen més voregen el 20%). La pirà-

mide, però, es va invertir pocs anys esprés, a causa de ben segur de la saturació

del mercat: el 1973 només un 8% dels llibres impresos eren traduccions.

1.6.1. Joan Oliver

Conscient de les limitacions de la tradició teatral catalana i de la pressura de

modernització i d’estabilitat, Joan Oliver (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986) es va

dedicar sobretot a traduir teatre, a part d’uns quants encàrrecs de novel·les. En

general, va tendir cap a l’anostrament de les obres estrangeres, cap a l’adaptació

o cap al que ell en deia la «refosa», alhora que va admetre més d’un cop que no

perseguia la literalitat. Val la pena de referir-se a les versions de Molière, El bany-

ut imaginari, El misantrop i El tartuf, en què va treballar, poc o molt, una trente-

na d’anys; les de vuit obres de Txèkhov, traduïdes del francès, i molt representa-

des; i la de Pigmalió de G. B. Shaw, una «adaptació lliure», segons diu el subtítol,

en la qual Oliver no tan sols va catalanitzar la trama (l’espai i el temps, les refe-

rències culturals, els noms dels personatges, etc.), sinó que, a més, va allargar i

va escurçar alguna escena: tot en funció de la versemblança i de l’eficàcia escè-

nica –i, també, en última instància, estilística.

1.6.2. Xavier Benguerel

Reconegut principalment com a novel·lista, Xavier Benguerel (Barcelona, 1905-

1990) va esmerçar moltes hores, al llarg de tota la vida, a la traducció de poesia.

Es va centrar en els simbolistes francesos –Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud i Valéry–,

així com en el moralista del sis-cents La Fontaine i en el nord-americà Edgar Allan

Poe. Algunes versions, refetes, les va publicar més d’una vegada, en un procés de

reescriptura llarg i ininterromput. El 1974 va donar a conèixer Relacions, un llibre

molt peculiar en les lletres catalanes, en què exposava els seus tractes com a tor-

simany amb l’obra d’alguns dels poetes esmentats. Rere la informació més o menys

anecdòtica, s’esbossava una teoria de la traducció. Benguerel es mostrava partida-

ri de transferir, més que les equivalències exactes per a cada paraula o cada frase,

el discurs sencer, amb el seu to i estil peculiars, de manera que el puguem llegir

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 203