idiomas regionales» de la política de publicacions del règim. I es comprèn: impri-
mir obres traduïdes a una llengua perseguida implicava un desafiament al caràc-
ter folklòric i provincià a què volien reduir la nostra cultura.
La censura, doncs, va actuar de manera implacable. Les primeres versions
autoritzades (l’Odissea de Riba i la Divina Comèdia de Sagarra) van aconseguir el
permís, el 1948, després de molts estira-i-arronsa, amb dues condicions, les quals
es van fer extensibles a altres obres: d’una banda, que, atès el prestigi del torsi-
many i del text de partida, es poguessin considerar «creación literaria» (és a dir,
obra pròpia, no trasllats); i, de l’altra, que fossin publicades en edicions de bibliò-
fil, de tiratges reduïts i preus elevadísims.
Aquestes limitacions es van mantenir al llarg dels anys cinquanta. Tan sols va
minvar una mica la severitat pel que fa a la reimpressió de traduccions aparegu-
des abans de la guerra, en bona part a fi i efecte d’apaivagar les acusacions d’in-
transigència que afloraven arreu. Tot, però, resultava molt arbitrari: depenia de
la conjuntura, de les pressions personals, del censor, del tipus d’obra, del traduc-
tor, etc.
El 1962, amb la creació del Ministerio de Información y Turismo (amb Manuel
Fraga Iribarne al capdavant), es va aixecar el veto envers les traduccions al cata-
là i, a partir d’aleshores, van estar sotmeses als controls habituals (polítics, socials,
morals...) que afectaven qualsevol llibre. D’altra banda, l’aparició, el mateix
1962, d’Edicions 62 va significar un revulsiu per a la publicació de llibres tradu-
ïts; principalment, per mitjà de les col·leccions «El Balancí», dedicada a la nar-
rativa contemporània, «Llibres a l’Abast», d’assaig, i «La Cua de Palla», de novel·la
policíaca, dirigida per Manuel de Pedrolo. Així mateix, la biblioteca «A Tot Vent»
d’Edicions Proa va començar una nova singladura el 1964 amb el David Copperfield
de Carner, ara comandada per Joan Oliver. En les unes i en l’altra, com en altres
iniciatives que anaven sorgint ací i allà, van continuar signant moltes traduc-
cions els escriptors més rellevants de les darreres fornades: Joan Oliver, Maurici
Serrahima, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Lluís Ferran de Pol, Manuel
de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Josep Vallverdú,
Jordi Sarsanedas, Francesc Vallverdú, etc. De tota manera, uns quants traductors
començaven a assolir renom per les seves versions (i, en aquest sentit, es con-
vertien en els primers «professionals»): Bonaventura Vallespinosa, Carme
Serrallonga, Josep M. Güell, Jordi Arbonès, Ramon Folch i Camarasa, etc.).
Semblava que s’havia de recuperar el temps perdut, i, un cop més, calia reem-
prendre també la batalla del prestigi, de l’autoritat, fins i tot en una tasca sovint
© Editorial UOC 202 Teoria i pràctica de la traducció
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 202