1894-1961), amb el pas dels anys, van esdevenir tan populars com algunes obres
seves ho havien estat. En va reescriure, els anys quaranta, vint-i-vuit, amb l’ob-
jectiu primer (Sagarra era dramaturg d’ofici) que funcionessin dalt de l’escenari,
que resultessin versemblants, sense perdre la lleugeresa, la frescor i la plasticitat
del llenguatge de l’original. La dècada anterior havia emprès el trasllat d’una
altra obra cabdal: la Divina Comèdia. Els seus coneixements i l’admiració per l’o-
bra del Dant i la seva proverbial facilitat de versificació l’hi devien empènyer. A
més, per afavorir la lectura, va comentar cadascun dels cants. Per al teatre, va tra-
duir també altres clàssics, com Goldoni i Molière, catalanitzant-ne sovint les refe-
rències i adaptant-ne una mica l’acció, i una novetat –aleshores, el 1923– d’últi-
ma hora: El barret de cascavells de Luigi Pirandello.
1.5.7. Marià Manent
Autor d’una obra poètica original molt breu (poc més d’un centenar de pàgi-
nes), l’obra traduïda de Marià Manent (Barcelona, 1898-1988) al català i al cas-
tellà (a la postguerra, per encàrrecs professionals) és vastíssima: dues antologies
generals de poesia xinesa (la qual acostava, per llengua interposada, de l’an-
glès), dues de poesia en llengua anglesa i nombroses antologies d’autors que
escrivien en aquesta llengua (amb un predomini dels romàntics): John Keats, P.B.
Shelley, S.T. Coleridge, William Blake, Rupert Brook, Emily Dickinson, Archibald
MacLeish i Dylan Thomas. Traspassant la veu dels altres –d’aquests altres, afins
al traductor–, Manent descobria la pròpia. De fet, se n’apropiava, se la feia seva,
a la mesura de les seves aptituds expressives, tot acostant una mica el poema al
seu univers personal. Per això, conscient de la singularitat de la seva tasca com
a intèrpret, va editar moltes versions amb el nom propi: Marià Manent, Poemes
de John Keats, per exemple.
1.6. Sota el franquisme (1940-1975)
Fins al 1936, i d’ençà de la represa literària moderna, havien aparegut prop
d’un miler de traduccions catalanes: una xifra elevadíssima, en tan pocs anys. La
situació es va capgirar fatalment el 1939, amb la victòria de les tropes franquis-
tes i la llarga dictadura. Com és sabut, la prohibició d’editar traduccions en llen-
gua catalana fou rigorosíssima la dècada dels quaranta i dels cinquanta, de mane-
ra que va esdevenir un dels puntals de les «normas restrictivas en materia de
© Editorial UOC 201 La traducció en la cultura catalana
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 201