que s’hi treballava i alguna va aplegar materials que abans ja s’havien publicat.

Les tres versions presenten característiques prou distintes.

La Bíblia de Montserrat, concebuda –i traduïda en gran part– per dom

Bonaventura Ubach, és, de totes, la més rigorosa i científica. Parteix dels tex-

tos originals hebreus, arameus i grecs, no de la Vulgata llatina, la qual, tanma-

teix, s’inclou com a text paral·lel; i, tal com s’anunciava en el «Prefaci», «la ver-

sió bàsica serà sempre la literal». Es tracta d’una obra erudita («la nostra edició

no és pel poble»), en què preval la preocupació filològica, geogràfica, arqueo-

lògica...: tècnica, al capdavall. La Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana va néi-

xer sota el patronatge de Francesc Cambó i la direcció del pare Miquel d’Esplugues.

És obra de moltes mans, que en principi traduïen també a partir dels textos

originals, i sota el criteri d’elaborar, com deia la «Nota preliminar», «una traduc-

ció literària», lluny de l’exegesi o de l’erudició. Fou la primera a acabar-se d’es-

tampar completa, l’any 1948. El Foment de Pietat Catalana dugué a bon port

nombroses iniciatives fins a la guerra civil. El projecte de traduir la Bíblia sen-

cera quedà estroncat, però, el 1935, amb la publicació de quatre volums, els quals

aconseguiren tiratges mols alts. Es treballava des de la Vulgata, per tal com

representa l’ortodòxia catòlica, i amb el benentès –didàctic, proselitista– que «l’es-

til en la versió no pot ni ha de ser emprat com un fi, sinó com un instrument

d’edificació espiritual».

1.5.3. Josep Carner

Del 1819 al 1921 Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brusselles. 1970) va dirigir

la «Biblioteca Literària» de l’Editorial Catalana, destinada a la publicació de tra-

duccions. Ell mateix n’hi va editar quinze, les quals, juntament amb totes les

altres seves (vora una quarentena) i amb el mateix catàleg de la col·lecció, pre-

senten un grau de coherència intel·lectual i estètica remarcable. Preval, del con-

junt de les trenta-quatre, la narrativa anglosaxona (Charles Dickens, Mark Twain,

George Eliot, Daniel Defoe, Lewis Carroll, etc.), apta, de vegades, per a un públic

no adult, amb bones dosis d’humor o d’ironia i amb un rerefons de crítica social

més o menys esmolada. Una literatura «educadora», d’una certa utilitat social; sus-

ceptible, alhora, de crear, en ser trasplantada, uns models de llengua de què la tra-

dició catalana coixejava. A la traducció, Carner s’hi va dedicar, poc o molt, tota

la vida, sempre entenent-la com un exercici creatiu: de recreació d’un univers lin-

güístic, amb una expressió paral·lela, equivalent, defugint la literalitat.

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 199