de les anteriors. En van resultar factors decisius la creació d’algunes institucions
polítiques (la Mancomunitat i la Generalitat) i socials (escoles, biblioteques, publi-
cacions, etc.) i els avenços en el terreny lingüístic: el 1913 l’Institut d’Estudis
Catalans va adoptar les normes ortogràfiques de Fabra, el 1918 va aparèixer el
Diccionari ortogràfic i, el 1932, el Diccionari general de la llengua catalana. Al mateix
temps, la indústria editorial va experimentar un creixement notable i nombro-
ses empreses van destinar esforços a la publicació de traduccions: l’editorial Alpha,
sota el patrocini de Francesc Cambó, amb la Fundació Bernat Metge, la Fundació
Bíblica Catalana i la Fundació Hebraicocatalana; l’Editorial Catalana, dirigida
uns quants anys per Josep Carner; les Edicions Proa i la seva col·lecció «A Tot Vent»,
comandada per Joan Puig i Ferreter; la «Biblioteca Univers», a càrrec de Carles
Soldevila; o els «Quaderns Literaris» de Josep Janés, setmanals, amb un total de
dos-cents títols, dels quals cent quatre són traduccions.
Cada vegada era més arrelada, doncs, la consciència de la necessitat de forjar
una tradició en llengua catalana tan completa com fos possible, per la qual cosa
resultaven indispensables les traduccions, sobretot en aquells caires en què la
tradició autòctona fluixejava. Tal vegada per això (i pel pes classicitzant de l’es-
perit noucentista), es feia tant èmfasi en la conveniència de traslladar els clàssics,
des dels grecollatins o els textos bíblics fins a la gran narrativa del segle XIX. Els
beneficis que el país en podia obtenir eren de primer ordre. En un article publi-
cat el 3 de juliol de 1936, Carles Cardó els resumia així:
«Per molts conceptes, crec que l’exercici de traduir bons autors és necessari. Ho és per
a l’enriquiment de la llengua i de la cultura, ho és per a la formació del sentit de la
correcció i de la dignitat literària, ho és per a l’adquisició de l’agilitat i de l’esma dins
el camp teòricament il·limitat de les possibilitats expressives del català, ho és per a la
preparació de l’instrument de què hauran de servir-se els homes de ciència venidors.»
De manera que Cardó concloïa: «L’hora actual de Catalunya és, en gran mesu-
ra, l’hora de les traduccions», una crida que llegida ara, amb la perspectiva histò-
rica del pas dels anys, resulta dramàticament punyent. En qualsevol cas, en aquells
decennis (com en els anteriors i com en la dictadura franquista) es va reafirmar la
figura de l’escriptor-traductor (segons la feliç fórmula de Joan Fuster). Podem
esmentar molts noms: Josep Carner, Agustí Esclasans, Tomás Garcés, Cèsar-August
Jordana, Miquel Llor, Marià Manent, Ernest Martínez Ferrando, Carles Riba, Josep
M. de Sagarra, Carles Soldevila... El traductor professional, com passava arreu, no
existia. I aquí, atesa la importància que es conferia a la traducció, semblava una
comesa reservada per a les elits intel·lectuals més preparades i reconegudes.
© Editorial UOC 197 La traducció en la cultura catalana
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 197