perllongar-se tot el segle XX. Ni que sigui de passada, volem esmentar, per ordre
cronològic, alguns noms d’intèrprets conspicus: Magí Morera i Galícia, traductor
d’una antologia de sonets i de cinc peces teatrals; Carme Montoriol, que va acos-
tar tots els sonets i un parell d’obres de teatre; Cèsar-August Jordana, el qual va
emprendre, abans de la guerra, la traducció completa de la producció dramàtica
de Shakespeare, si bé només en van aparèixer deu títols; Josep M. de Sagarra, tra-
ductor, en els anys més crus de la postguerra, de vint-i-vuit obres, les quals van
ser molt representades posteriorment; Salvador Oliva, que va traslladar, els anys
vuitanta, les trenta-set peces conegudes del dramaturg anglès; i Joan Sellent, el
qual, d’ençà de l’any 2000, ja n’ha traduït mitja dotzena, totes estrenades en els
principals teatres de Barcelona. El fervor shakespearià viscut a Catalunya les pri-
meres dècades dels segle XX va culminar amb la publicació de dos estudis pio-
ners, i valuosíssims, sobre la recepció de la seva obra: Shakespeare en la literatura
española (1935), d’Alfons Par, i Shakespeare a Catalunya (1937), de Ramon Esquerra.
1.4.3. Joan Maragall
Joan Maragall (Barcelona, 1860-1912), un dels traductors més influents del
segle XX, confessava que havia après alemany per poder llegir Goethe: tanta era
l’admiració que li professava. En va traduir diverses obres: Alexis i Dora, Elegies roma-
nes, Epigrames venecians, Ifigènia a Tàurida i fragments del Faust que agrupà ell mateix
en una peça dramàtica: La Margarideta (1904). En l’»Advertència del traductor»
posava de manifest que havia adaptat una línia argumental de l’obra de Goethe
i que l’havia catalanitzada d’acord amb les circumstàncies locals i temporals.
Efectivament, Maragall va empetitir la problemàtica filosòfica i es va centrar en
una història amorosa que és accessòria en l’original, de manera que es transfor-
ma i se simplifica. Tanmateix, aquest era el propòsit del torsimany: assimilar una
gran obra alemanya al món català de principi de segle, fer-se-la seva. Sempre a cavall
de l’atracció pel romanticisme germànic i el classicisme mediterrani, al final de
la seva vida traduí del grec els Himmes Homèrics.
1.5. Noucentisme i neonoucentisme (1911-1939)
Pel que fa a la traducció –com en tants altres aspectes culturals–, aquestes
dècades van significar una consolidació i un aprofundiment dels plantejaments
© Editorial UOC 196 Teoria i pràctica de la traducció
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 196