de vegades amb altres col·laboradors, de traduir al català totes les obres del com-

positor alemany adaptant-les a la música. Es tracta de veritables treballs d’arte-

sania: d’una banda, els traductors van procurar que els cantants, en interpretar

les peces, no haguessin de treure o afegir notes; de l’altra, van mirar de mante-

nir tant com van poder els sons originals, malgrat les diferències entre una llen-

gua germànica i una llengua romànica.

Shakespeare va ser redescobert arreu d’Europa a partir del Romanticisme, i

d’aleshores ençà, no ha parat de créixer el fervor i el reconeixement que desperta

la seva obra. Atès que el Romanticisme literari català no va ser gaire fructífer, per

tal com no es donaven les condicions socials i culturals necessàries, la febre sha-

kespeariana, quant a les traduccions, es va endarrerir fins a les acaballes del segle

XIX. Ja al 1878 Víctor Balaguer havia donat a conèixer una adaptació molt lliure,

abreujada i endolcida, de Romeu i Julieta amb Les esposalles de la morta. Ultra algu-

nes paròdies no gaire afortunades, la primera traducció d’una obra de Shakespeare

al català és el Hamlet d’Artur Masriera (1898), en vers i amb moltes supressions per-

què va ser projectada per a l’escenari. Una altra versió de la mateixa obra, però en

prosa, d’aquells anys (per bé que publicada el 1910) va anar a càrrec d’Antoni

Bulbena; com en totes les seves traduccions, es val d’un lèxic i d’una sintaxi molt

personals, medievalitzants, i no té inconvenient a retallar el text de partida.

Del 1907 al 1910, amb la Biblioteca Popular dels Grans Mestres, es va escau-

re el primer intent de popularització i de traducció sistemàtica de l’obra de

Shakespeare. Hi van aparèixer setze peces, amb un predomini de les comèdies i

els drames històrics. Les traduccions són irregulars, fetes una mica de pressa, amb

escàs rigor filològic i, sovint, sobre textos no anglesos. De tota manera, hi parti-

ciparen escriptors rellevants: Josep Carner (amb tres obres), Joan Puig i Ferreter,

Salvador Vilaregut (un dels traductors més prolífics del tots els temps), Diego

Ruiz, Josep Farran i Mayoral, etc.

El 1908 Cebrià de Montoliu va editar un Macbeth erudit, amb moltes notes i

amb un pròleg extens, impagable, en què, després de lamentar «la falta absolu-

ta de mètode i principis» que regien moltes traduccions de Shakespeare, raona-

va el seu «assaig de traducció crítica, literal i literària». De característiques sem-

blants, quant a la solvència acadèmica, però sense parió, és Lo rei Lear d’Alfons

Par (1912), la versió shakespeariana més documentada mai impresa als Països

Catalans. Se n’estudien les fonts, els textos, les interpretacions, les variants, etc.,

servit tot en un català arcaïtzant, pseudoclàssic, de lectura dificultosa.

Ja fora del modernisme, hem de consignar que la febre shakespeariana va

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 195