Verdaguer, Narcís Oller, Joan Maragall, Joan Puig i Ferreter, Pompeu Fabra, Joaquim
Ruyra, Cebrià de Montoliu i Manuel de Montoliu, etc.
1.4.2. El Quixot, Wagner i Shakespeare en llengua catalana
Agrupem en aquest epígraf tres afeccions literàries que van afectar la cultura
catalana de la fi del segle. Per ordre cronològic, la primera, a cavall de la Renaixença
i del modernisme, concerneix Cervantes i, especialment, la seva novel·la cèlebre.
Arreu de les terres de parla catalana es va desplegar un moviment de reconei-
xença de l’obra de Cervantes que es va manifestar de maneres diverses: tertúlies,
articles a la premsa, societats, actes socials, col·leccions «cervàntiques» especia-
litzades, edicions de l’obra original, traduccions... Era tan formidable l’empenta
d’aquestes activitats que el 1895 Francesc Carreras Candi, en el llibre Lo cervan-
tisme a Barcelona, parlava d’una veritable «mania cervàntica».
En un lapse de vint-i-quatre anys van aparèixer tres traduccions al català
gairebé completes del Quixot. La primera, en forma de fulletó del diari El Principado,
el 1882 i 1883, a cura de l’historiador i advocat Eduard Támaro. Més tard, Antoni
Bulbena i Tusell, bibliògraf i gramàtic, traductor d’Homer, Dant, Shakespeare o
Zola, va acomplir un procés de reescriptura del Quixot al llarg de cinquanta anys:
entre traduccions senceres i parcials, inèdites o publicades, n’existeixen deu ver-
sions diferents, des de 1887 fins a 1937; data de 1891 el primer trasllat quasi
íntegre, «en algunes partides lliurement exposat», d’acord amb el concepte d’in-
traduïbilitat de la novel·la de què parteix. La tercera traducció és obra del preve-
re mallorquí Ildefons Rullan, publicada en dos volums el 1905 i el 1906. Va
encapçalar-la amb un prefaci en què vindicava, amb un cert abrandament, la
traduïbilitat de la novel·la de Cervantes, alhora que presentava un «mètode» de
traducció, mal que fos rudimentari: sostenia que el text d’arribada ha de reflec-
tir «sa impressió general» que el text original produeix en el lector castellà.
Un caire ideològic ben diferent va tenir la fascinació per Wagner, un autor en
la línia tardoromàntica de l’Europa del nord que tant van admirar els modernis-
tes catalans. Wagner representava un model alternatiu al flamenquisme i a la
pandereta dels tòpics espanyols, i va esdevenir una proposta catalanista. El 1901
fou fundada a Barcelona l’Associació Wagneriana, la qual dugué a terme una
intensa activitat de divulgació i catalanització de l’obra de Wagner des de diver-
sos fronts: concerts, conferències, estudis o traduccions. Joaquim Pena, Antoni
Ribera, Xavier Viura i Jeroni Zanné en foren els artífexs. Alhora s’encarregaren,
© Editorial UOC 194 Teoria i pràctica de la traducció
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 194