esdevenir familiars –i traduïts– noms com Goethe, Novalis, Nietzsche, Wagner,
Maeterlink, Ibsen o Schopenhauer. Així mateix, mentre que al llarg del segle XIX
l’ús del català gairebé es va reservar per a la poesia, ara s’impulsava el conreu de
tots els gèneres.
En aquest intent desficiós d’aixecar una tradició sòlida i moderna (un intent,
recordem-ho, coetani al txec, al grec, al finès, al noruec i a tants altres), les tra-
duccions es van convertir en un puntal de les lletres catalanes. D’una banda,
omplien les llacunes que la producció autòctona encara no podia oferir i, de l’al-
tra, significaven la fi de l’aïllament «regional», nous lligams amb les cultures cap-
davanteres. Així s’explica el deler de traduir obres ben diverses, des dels clàssics
indiscutibles (Sòfocles, Shakespeare o Goethe) fins a les novetats més cridaneres
(Maeterlink, Ibsen o Ruskin). I, si bé encara eren freqüents les traduccions indi-
rectes, sobretot quan es tractava d’acostar obres d’idiomes «llunyans», les quals
se solien girar del francès, va sorgir la necessitat de traduir directament de la llen-
gua original i, a més, amb un certa exigència filològica.
1.4.1. La «Biblioteca Popular de L’Avenç»
Al voltant de la revista L’Aven ç (1881-1898) s’aglutinà un dels nuclis intel·lec-
tuals de més empenta i volada del tombant de segle. A banda de la publicació periò-
dica, impulsà altres iniciatives a l’entorn del llibre, com una tertúlia, una imprem-
ta, una llibreria i una editorial. Tot plegat, es va prolongar trenta-cinc anys, en
els quals es van editar set revistes i 525 llibres en dotze col·leccions diferents.
Recordem, a més, que en aquestes publicacions es va assajar la reforma lingüís-
tica fabriana, fins que el 1913 l’Institut d’Estudis Catalans va adoptar-la oficial-
ment.
De les diverses col·leccions, la «Biblioteca Popular de L’Avenç» fou la que per-
durà més temps (1903-1915), la que publicà més títols (147) i més traduccions (55)
i, en última instància, la que ha esdevingut emblemàtica: la relació d’autors i
d’obres impreses presenta una coherència i un rigor editorial sense precedents.
Al capdavant hi treballaren Joaquim Casas i Carbó, Jaume Massó i Torrents i
Josep Roca i Copull. Quant als autors traduïts, s’hi veu l’afany d’incorporar tot
allò que despunta de procedències i d’èpoques diverses: Dant, Shakespeare, Pascal,
Goethe, Molière, Goldoni, Sterne, Leopardi, Emerson, Novalis, Tolstoi, Whitman,
Mistral, Ibsen, etc. Quant als traductors, igualment, hi col·laboraren les figures
més rellevants de les lletres catalanes, des dels més grans fins als més joves: Jacint
© Editorial UOC 193 La traducció en la cultura catalana
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 193