literari comú a tots dos pobles i del ressò de l’obra de Mistral (el qual més tard,
el 1906, va obtenir el premi Nobel), van ser traduïdes algunes de les seves obres.
La que va merèixer més versions, tot just després de ser publicada, és l’oda «I
troubaire catalan»: de Damas Calvet, Celestí Barallat i Francesc Pelagi Briz. Briz,
a més, quan feia tan sols dos anys que havia aparegut l’original, va començar a
editar la seva versió en vers de Mirèio (1861), acompanyada d’una interpretació
castellana en prosa del mateix traductor (un altre exemple del grau de diglòssia
a què havia arribat el català), la qual fou reimpresa quatre vegades. En
l’»Advertència» declarava que l’havia mogut l’admiració per l’obra i que, en con-
seqüència, «sols hém pretés fer[-ne] una copia catalana», «casi’ns atreviríam á
dir lletra per lletra»: la traducció es justifica, doncs, en la mesura que calca l’ori-
ginal, que se n’aparta l’indispensable; la qual cosa demostra, una vegada més, l’es-
cassa consideració que mereixia la llengua d’arribada.
1.4. Entre dos segles. El modernisme (1890-1910)
Al llarg de les dues dècades que envolten el canvi de segle es va manifestar una
cruïlla d’estètiques diverses que, simplificant, sol rebre el nom de modernisme.
Es tracta d’un moviment, com és sabut, que va revolucionar totes les arts i que a
casa nostra va deixar una empremta inesborrable. El modernisme va comportar,
d’una banda, una «modernització» ideològica: diverses formes de dissidència
–socialisme, anarquisme, etc.– van esdevenir una mica més naturals; i, d’altra
banda, una «modernització» cultural: s’intentà de forjar una orientació i uns ins-
truments que permetessin d’aprofundir i eixamplar els plantejaments de la
Renaixença, sostenint-ho, tot plegat, amb un rigor positivista fins aleshores inèdit.
Sens dubte, el projecte més ambiciós d’aquest ideari fou la reforma gramatical pro-
moguda per Pompeu Fabra, una refosa de diverses tendències que tenia per objec-
te vehicular una llengua literària «normal», viva, apta per a tots els usos, gèneres
i registres, equidistant del model jocfloralesc farcit d’arcaismes i de ruralismes i
de la campanya «el català que ara es parla» encetada en la premsa humorística i
el teatre popular.
Respecte de la Renaixença, van canviar també els models literaris: el mirall que
fins aleshores aguaitava les lletres castellanes (Zorrilla, Núñez de Arce o Bécquer)
i franceses (Hugo, Zola, Comte o Teine) es va girar cap a l’Europa del nord, i van
© Editorial UOC 192 Teoria i pràctica de la traducció
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 192