a conèixer, el 1776, un Arte de traducir del idioma francés al castellano, per comba-
tre les interferències del prestigiós idioma veí del nord damunt l’espanyol.
Els llibres religiosos, com dèiem, es van mantenir al marge del clima general
d’abandó del català. A banda d’una versió anònima de Los set psalms de la peni-
tència publicada a Perpinyà el 1802, Pere Marcè i Santaló en va donar a conèixer
una altra, Los set salms penitencials en versos catalans segons lo sentit literal, el 1806,
reeditada molts cops, amb una «Advertència» preliminar, un comentari de cada
salm i unes «Notes» finals que inclouen abundoses referències al procés de tra-
ducció. Així mateix, de La imitació de Crist, se’n va tornar a fer versions un parell
de vegades més, per Jeroni Pi (1845) i per Terenci Thos (1894). Abans, fou empre-
sa una obra de gran envergadura fora del país. Sota els auspicis de la British and
Foreign Bible Society –una entitat protestant–, Josep Prat i Solà, exiliat a Anglaterra
des del 1823, va traslladar Lo Nou Testament, imprès a Londres el 1832, i sense que
enlloc constés el seu nom, per tal d’evitar la censura catòlica. Va partir de la
Vulgata llatina, bo i tenint present diverses versions castellanes, franceses, italia-
nes i angleses. Se’n va fer quatre edicions, amb un total de 20.000 exemplars, una
xifra notable atès el percentatge de població alfabetitzada, que contrasta amb la
tebior amb què el llibre fou rebut pels precursors de la Renaixença, davant la
possible sospita d’heteredòxia religiosa. Prat va saber compaginar l’ús d’un llen-
guatge planer amb un estil elaborat, propi dels textos bíblics.
Un parell d’anys més tard, el 1834, va aparèixer un dels pocs llibres traduïts de
caire no religiós publicats al llarg de gairebé tot el segle XIX: La noia fugitiva, ver-
sió del poema La Fuggitiva de Tommaso Grossi, un autor aleshores molt popular.
El text català era signat per Joan Cortada, però sembla que fou obra de Miquel
Anton Martí, el qual va deixar inèdites altres traduccions de lírics itàlics al català.
Encapçalaven el poema unes paraules preliminars del traductor, molt sucoses des
del punt de vista de la història de la llengua i de la sociolingüística:
«La rahó que m’mogué a’traduir est romans en dialecte català fou la molta semblan-
sa que li troví ab lo milanés. Ja crech que no hi faltarán defectes, mes advertesch als
lectors que alguna vegada he sacrificat la rigorosa puresa á la més fácil inteligencia.
Lo catalá está enterament abandonat, lo milanés es molt difícil, y lo fer versos no ho
es poch; aixís jo espero que la gent de lletras me perdonarán aquest atreviment, fill
del molt amor que tinch á tot lo que es de mon pais.
Pus parla en catalá, Deu li’n do gloria».
Entrada la segona meitat del segle, fruit de les relacions personals que es van
establir entre alguns escriptors occitans i catalans, del clima de desvetllament
© Editorial UOC 191 La traducció en la cultura catalana
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 191