pòsit didàctic de valer-se de la traducció com a mètode per a l’aprenentatge de l’i-
dioma matern regeix, en bona part, la tria d’autors i obres versionades: alguns tex-
tos bíblics, himnes litúrgics, cinc peces teatrals escrites en llatí del jesuïta Gabriel
Le Jay, poemes de caire neoclàssic del francès Jean-Baptiste Rousseau i, sobretot, els
clàssics grecollatins: quatre tractats filosòfics de Ciceró, les Faules de Fedre o les
Bucòliques de Virgili. Per a la majoria d’aquests trasllats, Febrer i Cardona –atesa la
funció pedagògica que els atorgava– va adoptar un criteri de fidelitat al text origi-
nal força innovador, en uns anys en què encara cuejava arreu la petja de les belles
infidèles franceses.
Vicenç Albertí (1786-1859) va traduir, entre 1815 i 1820, una trentena d’obres
teatrals, si bé només se n’han conservat vint-i-una: cinc peces de Goldoni, quatre
de Molière, tres de Metastasio o una de Beaumarchais, Moratín i Rodríguez de
Arellano. Aquests lustres, tot i que les tendències espanyolitzadores es van anar
imposant, el teatre en català (l’únic que podia entendre la majoria de la població)
va mantenir una vitalitat considerable, la qual cosa va permetre que Albertí fes
versions d’una mitjana de cinc obres cada any. A partir de 1820 (any en què es va
esfondrar el sistema econòmic mercantil del segle anterior), es va lliurar, com abans
ja havia fet Joan Ramis, a una ingent obra erudita, en castellà, i a la política. Albertí
era conscient que traduïa per a un públic concret, que anava al teatre a passar una
bona estona. Per això, acostava les obres originals a l’espectador, canviant, per
exemple, els noms dels personatges, el lloc de l’acció o les referències culturals que
hi apareixien.
1.3. El segle XIX
Durant la primera meitat del segle XIX es van continuar imprimint en cata-
là, bàsicament, llibres d’entreteniment i llibres de pietat. El grau de desconfian-
ça envers la llengua autòctona com a instrument literari no havia deixat de créi-
xer, i començava a quallar la idea que el català era «muerto hoy para la república
de las letras», com havia escrit, sentenciosament, Antoni de Capmany a les aca-
balles de la centúria anterior. No cal dir que les traduccions es van ressentir d’a-
quest desprestigi, i són comptades les que podem esmentar, en forma de llibres,
fins a la darrera dècada del segle, en què es produeix l’autèntica renaixença en el
nostre àmbit. Capmany, preocupat per la puresa de la llengua adoptiva, va donar
© Editorial UOC 190 Teoria i pràctica de la traducció
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 190