mesclant-se amb el teatre religiós tradicional. Aquestes dues circumstàncies van
provocar una florida molt notable de traduccions del francès –i, algunes, de l’i-
talià– al català.
Les principals versions sorgiren a l’entorn del que s’ha anomenat el grup de
Tuïr, l’aglutinador del qual fou Guillem Agel, durant la dècada dels vuitanta del
segle XVIII, tot i que conservem alguns trasllats anteriors i posteriors. L’esclat de
la Revolució Francesa en va estroncar el moviment més compacte. I és que una
bona part obeïa a un afany d’evangelització (i de recollida de diners amb fins pie-
tosos) d’un grup de clergues cultes doblats de traductors, els quals van acostar algu-
nes peces d’inspiració cristiana del classicisme francès a un públic incapaç d’en-
tendre les subtileses de les obres originals. Per exemple, la Zaïre de Voltaire (amb
dues versions distintes), Athalie i Esther de Racine, Polyeucte de Corneille o un
parell de títols de Metastasio. Així mateix, van ser traduïdes algunes obres profa-
nes, com Monsieur de Pourceaugnac de Molière, Tancrède de Voltaire o Mithidate de
Racine. No totes es van representar, i menys encara imprimir; malauradament,
molt poques després han estat reeditades.
1.2.2. Menorca. Antoni Febrer i Cardona i Vicenç Albertí
Gairebé tot el segle XVIII, de 1708 a 1782 (amb el parèntesi de 1756-1763, de
dominació francesa) i de 1798 a 1802, Menorca fou una colònia de l’imperi bri-
tànic, i experimentà un desenvolupament econòmic, social i cultural ben dis-
tint del de les altres terres de parla catalana. Entre altres transformacions, s’im-
buí, gràcies a l’emergència d’una burgesia mercantil, dels corrents neoclàssics
il·lustrats europeus, sobretot anglesos i francesos, alhora que bandejava la tradi-
ció barroca, tan poderosa al Principat. Això, a més, fou possible sense mesures coer-
citives contra l’ús de la llengua del país (a diferència del que passava als altres ter-
ritoris). Aquestes condicions afavoriren el conreu de les lletres, i, d’una manera
especial, el de les traduccions d’un gènere: el teatre, el gran entreteniment d’una
societat pròspera, inquieta i reclosa. De tota manera, els dos grans traductors
menorquins d’aquesta època, Antoni Febrer i Cardona i Vicenç Albertí, formats
en aquests ambients renovadors, van dur a terme tota la seva obra les primeres
dècades del segle XIX, quan ja feia uns quants anys que l’illa havia passat un
altre cop a mans de la corona espanyola.
Antoni Febrer i Cardona (1761-1841) és autor d’una obra gramatical i de traduc-
ció vastíssima, l’eix de la qual és l’estudi i la defensa de la llengua catalana. El pro-
© Editorial UOC 189 La traducció en la cultura catalana
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 189