1621 per Pere Gil i el 1698 per Pere Bonaura, amb una dotzena de reimpressions.
De la mateixa manera s’explica l’èxit d’una versió anònima de les Faules d’Isop,
conegudes amb el nom d’Isopet i reeditades molts cops (1550, 1556, 1576, 1682,
1683, 1743, etc.). En el mateix calaix caldria incloure els llibres per a l’ensenya-
ment, entre els quals destaquen les nombroses adaptacions de què foren objec-
te diverses obres de Nebrija, com el Lexicon llatinoespanyol, anostrat per Gabriel
Busa (1507), Martí Ivarra (1522), Antic Roca (1560) i Joan Astor (1587).
En una data més avançada, el 1761, l’anònim traductor de Veritats eternas, del
jesuïta Carlo Gregorio Rosignoli, justificava la seva feina per la carència de llibres
en català, comprensibles per a tots els fidels: «per ser precís aplicarvos a la lectu-
ra de llibres castellans dels quals, o no enteneu lo sentit de sas clàusulas, o no pene-
trau la vivesa de sas expressions».
La Inquisició, com havia fet amb la Bíblia valenciana, va fer desaparèixer el
Llibre de Job de Jeroni Conques (en aquest cas, no perseguint-lo, sino ocultan-
to), del 1559, traduït amb un criteri de fidelitat molt diferent, més lliure i desem-
barassat, de la versió gairebé interlineal del 1478 (un criteri proper al que havia
adoptat Luter no feia gaires anys en traspassar els textos bíblics). Conques ho
advertia així en la nota introductòria: «...notant en aquesta mia obra no haver-
me lligat a les paraules y lletra, sinó, guardant aquelles axí paraphràsticament com
ab propietat segons lo lloch y matèria requiria, haver donat lo verdader sentiment
de aquelles segunt la veritat hebrea, per la qual me paregué més fàcilment se
podia interpretar y dar a entendre».
Al llarg del segle XVIII unes noves condicions socials, culturals i, sobretot, polí-
tiques van fer possible un canvi de rumb quant a les lletres en general i, encara
més, quant a les traduccions en els dos territoris catalans que aleshores no es tro-
baven sota el domini de la corona espanyola: el Rosselló i Menorca.
1.2.1. El Rosselló. El grup de Tuïr
Fruit del tractat dels Pirineus (1659), Catalunya havia quedat repartida en
dos estats. El Vallespir, el Capcir, el Rosselló, el Conflent i l’Alta Cerdanya foren
sotmesos a un procés de francesització rigorós, però hagué de passar molt de
temps abans que no produís efectes més o menys palpables. Després de més d’un
segle, la majoria de la població, rural i poc alfabetitzada, només parlava català i
a penes entenia el francès. D’altra banda, el gust pel teatre clàssic francès del
segle XVII no va penetrar a la Catalunya Nord fins a la segona meitat del XVIII,
© Editorial UOC 188 Teoria i pràctica de la traducció
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 188