o l’Aretino havien «trelladat coses ya trelladades»), i que ho siguin per sentències:
«E los bons trelladors fins avuy (...) han sol mirat en seguir les sentències, perquè
la lengua latina —e les vulgars, distintes cascuna per si en lo seu ydioma— té son
propi estil, que, passat en altra lengua, acostuma offendre les orelles discretes».
No tan sols ha arrelat, per tant, la idea de les dues menes de transvasaments,
sinó que la traducció mot a mot, pròpia de tota l’edat mitjana, és considerada obso-
leta, impracticable.
No podem acabar aquest recorregut de traduccions medievals d’obres llatines
sense esmentar-ne unes quantes que provenen del llatí no clàssic. Joan Roís de
Corella va girar la Vita Christi de Ludolf de Saxònia i el Psalteri. I, Miquel Peres, la
Imitació de Crist, amb el títol de Menyspreu del món (1482): era la primera versió en
llengua vernacla d’aquesta obra tan llegida arreu i que, al català, ha estat traduïda
després vuit vegades més. El 1478 fou impresa a València una edició completa de
la Bíblia, de la qual avui només conservem l’últim full, el colofó, a causa de la pro-
hibició que, des del segle XIII i, sobretot, amb l’establiment de la Inquisició, pla-
nava sobre els textos bíblics en romanç (vistos com a possible font d’heterodòxia).
El procés obert contra aquesta Bíblia va comportar la destrucció de tots els exem-
plars. Era la quarta llengua que n’emprenia una traducció sencera, després de l’a-
lemany, l’italià i el neerlandès. Segons el colofó, la va traslladar Bonifaci Ferrer (germà
de Vicent Ferrer) de la Vulgata llatina, però, pel que sembla, no podem fer gaire
cas d’aquestes dades. Més aviat devia procedir d’una altra versió ja existent en la
qual van treballar diversos traductors (alguns, potser, jueus conversos).
1.2. Els segles XVI-XVIII
Aquests segles, com és ben sabut, han estat anomenats de «decadència» quant
al conreu literari del català. En efecte, es redueix la producció quantitativament,
però, sobretot, l’ambició de les obres empreses, per la minva del prestigi de la llen-
gua autòctona, cada cop més menystinguda per la brillantor de les lletres caste-
llanes (al capdavall, la llengua de la cort). En aquest context, no cal dir que gaire-
bé desapareix la necessitat de traduir a una llengua infravalorada, fora dels àmbits
populars i menestrals, en què era necessari si es volia arribar a un públic ampli
rigorosament monolingüe. És el que ocorre amb els llibres de pietat, des de cate-
cismes o vides de sants fins a la Imitació de Crist, que fou novament traduïda: el
© Editorial UOC 187 La traducció en la cultura catalana
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 187