gués de fer ús de tantes glosses. Dit en altres termes, va anar apareixent una per-
cepció de l’autonomia del català, i de les seves peculiaritats i exigències, enfront del
llatí, que mai no va deixar de ser tinguda com una llengua més perfeccionada.
Qui potser va saber expressar amb més exactitud aquest nou concepte de la
traducció fou Arnau d’Alfarràs en el pròleg a la seva versió de la Regla de sant Benet
(1457). En primer lloc, criticava tres trasllats de la Regla anteriors perquè «ha tan
plagut aderir a l’estil del latí e tant seguir mot a mot lo dit latí ab lur romanç, que
molt és romàs pijor de entendre als vulgars que lo latí». Després, proposava el seu
mètode, que seguia de ben a prop els consells de sant Jeroni en la seva famosa carta
a Pammaqui: «he deliberat de fer la dita translació aderint més a la intenció que
a les diccions de la letra, seguint l’estil vulgar del dit lenguatge cathalà e seguint
ab aquell tan com pux la letra». És a dir, es tractava d’arribar a un compromís, nou
fins aleshores en la traducció medieval, entre la fidelitat al text de partida i els reque-
riments de la llengua d’arribada.
Per altres motius, resulta també valuós el pròleg a la versió de les Paradoxa de
Ciceró de Ferran Valentí. En primer lloc, Valentí se situa en una doble tradició: de
traduccions (esmenta sant Jeroni o Boeci) i del conreu literari de les llengües vul-
gars (i aquí cita els tres grans escriptors itàlics, alguns de catalans com Llull o Metge
i unes quantes traduccions al català, de manera que el prefaci esdevé un petit assaig
d’història literària). No hi ha, doncs, cap mena de contradicció en la defensa del
model dels clàssics i la defensa –i vindicació– de l’ús de les llengües romàniques:
tal punt d’autonomia han assolit. Després, conscient de la importància d’un cert
rigor metodològic, exposa els seus criteris de traducció, els quals, val a dir-ho, no
són tan diàfans i, pel que es dedueix de la seva feina, més medievals (sinònims, glos-
ses, etc.) que renaixentistes. Uns paràmetres similars va seguir una altra versió,
anònima, de les Paradoxa d’aquesta mateixa època. No hi ha dubte que l’interès per
Ciceró, potser més pel moralista que pel retòric, era ben viu.
En aquest camí que tracem cap a un nou concepte i mètode de traducció
resulta rellevant també el pròleg de Joan Benet Dez Coll al seu trasllat de les
Constitucions benedictines (1482), en què distingeix clarament dos tipus de traduc-
ció: «de mot a mot» i «de sentència en sentència». Si bé defensa el segon, perquè
cada llengua té «sos modos o ornaments», anuncia que ell se cenyeix al primer,
a l’»antich stil», a causa del respecte que sent per l’original. Així mateix, ja a la fi
del segle, Francesc Alegre, en l’epíleg a les Metamorfosis d’Ovidi (1494), fa un pas
més en la vindicació de les traduccions a les llengües vulgars. Alegre es manifes-
ta partidari que els clàssics siguin transportats periòdicament (sant Jeroni, Terenci
© Editorial UOC 186 Teoria i pràctica de la traducció
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 186