jornada no són traduïdes sinó substituïdes per poemes catalans i occitans, les
referències culturals són catalanitzades, el traductor escurça o amplia el text com
li sembla i, en definitiva, s’ajusta més al sentit que a la lletra de l’original, amb
un instint penetrant, això sí, de les exigències de la llengua materna. I amb un
concepte encara ben medieval de l’autoria: a banda de no signar la traducció, per
a l’últim relat –«Griselda»– s’apropia de la versió que n’havia fet Bernat Metge.
De Boccacio, un altre traductor anònim en va girar la Fiammetta i, Narcís
Franch, el Corbaccio. Es tracta de dues peces que segueixen el criteri medieval de
la literalitat, la qual cosa no impedeix, com ja hem vist, que hi apareguin glos-
ses, sinònims, comentaris, etc. (menys, de tota manera, en el Corbaccio). La lec-
tura de totes dues és fatigosa, per tal com no hi trobem l’impuls literari, per exem-
ple, de l’intèrpret del Decameró.
1.1.2. Traduccions del llatí
Pocs aires de renovació, quant al mètode seguit, va dur Nicolau Quilis en
transportar el De officiis de Ciceró, el qual, a l’epíleg, suplica que el seu trasllat sia
pres per «grosser» atès el valor i la riquesa de l’original enfront de les seves migra-
des aptituds. Quilis, potser com cap altre traductor medieval, farceix el text amb
tota mena d’interpolacions i de comentaris (propis o d’altri: molts, de Valeri
Màxim). I és que, com va afirmar Jordi Rubió i Balaguer, «Quilis no és un huma-
nista, sinó un franciscà que predica amb la ploma». Curt Wittlin afegeix:
«Quilis s’esforça a afegir alguna petita nota biogràfica a tothom mencionat en
Ciceró (...). La traducció de Quilis pren el caràcter d’un anecdotari, d’una mena
de Who’s Who de l’antiguitat, ple d’historietes curioses (...). És possible que a aquest
aspecte degui l’obra el seu sorprenent èxit».
El mateix vessant, el del moralista, va interessar de Sèneca, i va ser molt lle-
git, citat i traduït. Aquí volem destacar les versions de set tragèdies tradicional-
ment atribuïdes a Antoni de Vilaregut (tot i que sembla improbable que en sigui
l’autor), que segueixen procediments distints: mentre que tres són veritables tra-
duccions (amb alguns afegits, això sí), les altres quatre són explicades, narrades,
sense respectar la forma dramàtica de l’original, i amb tota mena d’incisos.
Al llarg del segle XV, lentament, el llatí va deixar de ser una llengua poc o molt
entenedora, fins i tot per a les minories lectores; la qual cosa va comportar que apa-
regués la necessitat d’assajar un nou mètode de traducció que no seguís tant al
peu de la lletra l’original, que no «llatinitzés» tant i que, en conseqüència, no ha -
© Editorial UOC 185 La traducció en la cultura catalana
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 185