mitjançant el Petrarca humanista que escrivia en llatí (no el poeta toscà del
Canzionere) i que vindicava l’estudi –i l’exemple– dels clàssics.
1.1.1. Traduccions de l’italià
De la península itàlica ens arriben, traduïdes al segle XV, obres de caràcter hete-
rogeni, que palesen una cruïlla d’influxos força diversos. Al costat dels tres grans
trescentistes –el renom dels quals ja traspassava fronteres arreu–, Guillem Copons,
posem per cas, va traduir el Tresor de Brunetto Latini, una enciclopèdia medie-
val molt difosa. El mètode de què es va valer tampoc no ens apropa gaire a l’es-
perit renaixentista: la traducció anomenada verbum verbo, és a dir, paraula per parau-
la, compensant l’extrema literalitat –encara que sembli contradictori– amb
sinònims, notes explicatives, supressions, etc. Una manera de fer característica de
l’edat mitjana, la qual implica, d’una banda, un respecte gairebé sagrat pel text
original i, de l’altra, unes atribucions molt generoses de l’intèrpret.
Hem vist que Metge i Canals ens van acostar al Petrarca moralista, l’escriptor
itàlic que primer fou conegut i el que, segurament, va deixar una petja més pro-
funda entre els nostres intel·lectuals del segle XV. No obstant això, no resulta
gens menyspreable l’ascendent de què va gaudir la Divina Comèdia, citada per Bernat
Metge, Ferran Valentí, Ausiàs Marc o en el Curial e Güelfa. Va acabar de traduir-
la, el 1429, Andreu Febrer, poeta i algutzir d’Alfons el Magnànim. Va esdevenir
la primera traducció del gran poema del Dant feta en vers, i amb la mateixa
forma mètrica –tercets d’endecasíl·labs encadenats– que l’original. Una manera
de traduir infreqüent a l’edat mitjana, quan el que prevalia eren les versions far-
cides de comentaris i d’interpretacions sobre l’obra o l’autor. L’exigència de man-
tenir la mateixa forma que el text de partida és relativament recent, d’ençà del
romanticisme, a tot estirar. La traducció ha estat objecte d’estudis diversos (alguns,
com els d’Alfons Par o Joan Coromines, molt crítics), per raó, sobretot, d’aques-
ta fidelitat extrema, que sovint es concreta en l’ús copiós d’italianismes, recurs
de què Febrer es va servir per a fer front a la seva voluntat –tan medieval, d’altra
banda– de respectar escrupolosament l’original.
Del mateix 1429 data la versió anònima, feta a Sant Cugat del Vallès, del
Decameró. Boccaccio va ser molt popular al segle XV, en determinats ambients en
què es valorava l’entreteniment i el gaudi, i el goig per la narració pura. S’ha dit
més d’un cop que aquesta obra té més d’adaptació que no pas de traducció prò-
piament dita, en el sentit modern del terme. En efecte, les balades finals de cada
© Editorial UOC 184 Teoria i pràctica de la traducció
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 184