els preàmbuls a algunes d’aquestes traduccions observem una consideració supe-

rior de la llengua clàssica enfront de la vernacla.

Així, bona part dels traductors més notoris d’aquest període van estar vincu-

lats a la Cancelleria. És el cas de Mateu Adrià, intèrpret de les Partidas d’Alfons X

el Savi; de Jaume Conesa, que va reescriure la Historia destructionis Trojae de Guido

delle Colonne i la va encapçalar amb un pròleg en què s’excusava del seu atrevi-

ment; o de Ferrer Sayol, el qual, en la presentació de De re rustica de Pal·ladi,

gosava de criticar les traduccions anteriors i explicava com ell l’havia duta a

terme. També els eclesiàstics havien estat formats en l’estudi del llatí i en tenien

un coneixement prou profund per a interpretar-lo: els dominics Pere Saplana i

Antoni Ginebreda van girar De consolatione philosophiae de Boeci.

La història va ser una de les afeccions més vives de Pere III, i, a part de diri-

gir la redacció de diverses obres originals, va fer traduir del castellà les Partidas i

la General Estoria d’Alfons X. Així mateix, es va sentir atret pel món jueu i àrab,

de manera que va encarregar versions de Maimònides, de l’Alcorà i de diversos

tractats mèdics –sobretot, àrabs. D’altra banda, també a les terres de parla cata-

lana, com arreu d’Europa, es va fer sentir la fascinació per la matèria de Bretanya,

per bé que tan sols ens n’ha pervingut una versió de la Queste del Saint Graal

(1380).

El regnat de Joan I (1387-1396) significà, en el terreny de les lletres, la con-

solidació dels plantejaments esbrossats pel seu pare. La traducció d’obres clàssi-

ques es refermà, no ben bé pel seu valor artístic, sinó pel prestigi que comença-

ven a assolir. Bernat Metge, secretari del rei, traslladà el Valter e Griselda (1388),

però de la versió llatina de Petrarca, no de l’original italià de Boccaccio. Era la pri-

mera traducció d’una obra de Petrarca que es feia a la península. També el frare

Antoni Canals va encetar la seva faceta de torsimany sota la protecció de Joan I

i, com Bernat Metge, va traduir una obra llatina de Petrarca, el Parlament d’Aníbal

e Scipió; abans, les Memorabilia de Valeri Màxim i De Providentia de Sèneca, dues

obres que sobretot devien interessar a Canals pels valors morals que en podia

extreure, atès el caràcter doctrinari de tota la seva obra.

A poc a poc, al llarg del segle XV, la prosa de les traduccions va anar evolu-

cionant, i va passar d’una base retòrica llatina a gaudir, amb alts i baixos, d’uns

trets característics propis. En aquest canvi, hi van tenir molt a veure els funcio-

naris de la Cancelleria, bona part dels quals van esmerçar hores de feina i de lleu-

re a traduir els clàssics al català. Alhora, no podem ometre la poderosa influèn-

cia que van exercir les lletres itàliques, principalment, com acabem d’insinuar,

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 183