1. Síntesi d’història de les traduccions al català

1.1. L’edat mitjana

De la mateixa manera que resulta difícil de precisar el moment exacte en què

es comença a conrear una llengua literària medieval, ho és delimitar quan es

comença a traduir des d’altres llengües. D’entrada, sembla evident que aquesta

llengua cal que gaudeixi d’una certa consolidació i fins i tot d’un cert prestigi, és

a dir, d’un gruix d’obres originals, sobretot pel que fa a la traducció literària, que

sol anar, temporalment, rere l’obra de creació. D’altra banda, sovint es comença

a traduir o a adaptar textos breus (des d’una frase a alguns paràgrafs), sense que

consti explícitament. És el que en termes moderns anomenem plagi. Fóra, però,

un anacronisme transferir-ne el sentit actual a l’edat mitjana: el concepte d’ori-

ginalitat era distint del nostre, i era del tot usual que un autor se servís del que

havien escrit altres com li plaïa, sense haver-ho de fer notar; fins al punt que

algunes obres tan emblemàtiques com les Homilíes d’Organyà o el Tirant lo Blanc

són curulles d’apropiacions, no sempre fàcils de destriar del que és invenció de

l’autor.

Sembla que les primeres traduccions al català van obeir a necessitats o deman-

des concretes. Cap a la segona meitat del segle XIII es van començar a traslladar,

del llatí, alguns textos històrics i jurídics (com els codis de les corts: els Furs de

València, per exemple), alguns tractats astrològics i mèdics (principalment, àrabs)

i alguns llibres de la Bíblia. El valor literari de la majoria d’aquestes versions és

més aviat escàs, però, per a la història de la llengua, esdevé decisiu: proporcionen

uns models de prosa, tant estilístics com conceptuals, i contribueixen, així, a

afaiçonar una tradició, de la qual beuen des de Ramon Llull a Ramon Muntaner.

Sota el llarg regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387), les arts, les ciències

i les lletres van experimentar una gran embranzida, de la qual no va quedar exclo-

sa, ans al contrari, la traducció. Algunes de les iniciatives foren empreses o segui-

des de ben a prop pel mateix rei, altres prengueren forma per mitjà de la Cancelleria

reial –una mena de taller jurídic, historiogràfic i literari que ha permès de con-

cebre un precoç humanisme català. En efecte, els funcionaris de la Cancelleria,

amb la seva activitat, van contribuir a difondre l’esperit del Renaixement. Calia

que dominessin el llatí i el català, la qual cosa facilitava que tractessin la traduc-

ció d’autors clàssics. Aquest contacte estret amb els models llatins va anar con-

formant una renovació de la prosa catalana, de vegades no sense conflictes: en

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 182