1.3. La relació entre TO i TD

La teoria implícita de la traducció que ha gaudit de més predicament al llarg

de la història diu que traduir és intercanviar els mots d’un text d’origen pels mots

d’un text de destinació, tot preservant el sentit del text d’origen. El sentit es con-

sidera únic i objectiu. Així, el traductor és considerat un «copista» del text d’ori-

gen. Aquesta teoria es manifesta sobretot en judicis sobre la «fidelitat» o «infide-

litat» de les traduccions.

La idea de la fidelitat implica també que entre els factors que intervenen en

la traducció es concedeix una importància central a ambdós textos (TO i TD), i,

que entre tots dos, és el TO el que té la primacia. Des d’aquest punt de vista es

justifica que el traductor recorri a formulacions «estranyes» a la llengua recepto-

ra, perquè «així és com s’expressa el text d’origen». D’altra banda, aquesta con-

cepció sol anar aparellada amb la idea que existeix «la» traducció d’un text, és a

dir, existeix un sol TD possible per a un TO.

Ara bé, a aquesta teoria es pot contraposar la idea que, certament, és el TO el

que en gran mesura determina les decisions del traductor, però que aquest no pot

oblidar que la seva tasca és comunicar el contingut del TO a un receptor, i que

aquest receptor té uns coneixements previs i unes expectatives a les quals s’ha d’a-

daptar el traductor perquè el seu missatge sigui efectiu.

2. Les modalitats de la traducció

En el primer apartat hem parlat de «traducció» sense tenir en compte que en

la pràctica aquest concepte engloba activitats molt diverses, que han aparegut i

han evolucionat d’acord amb l’evolució de les societats humanes i que continu-

en evolucionant i renovant-se.

Per a caracteritzar aquestes activitats i classificar-les com a modalitats de la tra-

ducció tenim en compte els criteris següents:

• les habilitats lingüístiques que ha d’aplicar el traductor,

• la direcció de la traducció,

• el caràcter de la informació,

Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 17