toris lèxics, i determinar la relació d’equivalència entre conceptes culturalment
marcats exigeix una tasca d’identificació de trets essencials i accidentals, i de
comparació, que no és fàcil ni ràpida.
3.2.3. Equivalència nul·la
L’equivalència nul·la es produeix quan no existeix un equivalent funcional
de la llengua A en la llengua B, o bé quan la quantitat de trets essencials i acci-
dentals és tan pobra que les unitats lèxiques no comparteixen ni designació ni
connotació.
En aquesta situació, la realitat descrita només existeix en l’univers cultural
del locutor de la llengua de partida. Aquests són els casos que representen una
complexitat més gran per al traductor, perquè un obstacle fonamental li impe-
deix inserir directament una unitat al text d’arribada i no pot fer servir tècni-
ques per compensar l’absència d’equivalència (com ara les glosses o els contex-
tualitzadors).
Els equivalents nuls solen agrupar-se en tres tipus d’unitats:
•Unitats lèxiques amb funció designativa, és a dir, unitats gramaticals
que no tenen equivalent en la llengua de destinació. Una de les formes
més habituals per descriure-les és indicar les funcions possibles que tenen
en la llengua de destinació.
•Paraules culturals, que són unitats lèxiques que no tenen correspondèn-
cia en la llengua de destinació. Com a conseqüència, no existeix un equi-
© Editorial UOC 119 Metodologia de la traducció
Figura 1. Equivalència nul·la
Font: Sarcevic (pàg. 237, 1997)
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 119