3.2.2. Equivalència parcial
L’equivalència parcial es produeix quan els conceptes A i B comparteixen
alguns trets essencials (en situació d’intersecció) i només algunes característiques
accidentals (en situació d’inclusió).
En aquests casos, la paraula existeix com a element lèxic de les dues llen gües,
però la realitat que descriuen no forma part del l’univers cultural dels locutors d’una
de les dues llengües. Un dels dos locutors no pot entendre de forma evident la
paraula perquè la realitat a la qual es refereix no li és pròpia.
La freqüència i la intensitat dels equivalents parcials abasta qualsevol camp
de coneixement i la variació denominativa, que també és conceptual, reflecteix
l’asimetria que existeix entre les llengües.
Exemple d’equivalència parcial
La denominació de les parts en processos judicials, anglesos i espanyols, difereixen nota-
blement atès que existeixen denominacions diverses per als «demandat» i «demandant»
locals: «claimant», «plaintiff», «applicant», «complainant» i «petitioner», d’una banda,
i «defendant» i «respondent», de l’altra. A més de les diferències denominatives generals,
que són les que s’inclouen als diccionaris, cal tenir en compte que segons els àmbits les
denominacions s’especialitzen. Així, a Gran Bretanya només s’utilitzen les denominacions
«claimant» i «defendant», mentre que als Estats Units són habituals les denominacions
«plaintiff», «claimant» i «petitioner», d’una banda, i de «defendant», de l’altra.
Treballar amb equivalents parcials sol ser complicat, perquè el traductor no
en sol tenir prou amb la informació que li ofereixen els diccionaris i altres reper-
© Editorial UOC 118 Teoria i pràctica de la traducció
Figura 2. Equivalència parcial
Font: Sarcevic (pàg. 237, 1997)
Teoria practica traduccio_(UOC) 27/09/12 08:59 Página 118