—Ho tinc clar. En això no m’hi poso. Jo el que vull saber

és cap on voldries portar la ciutat si fossis alcalde. Què poten-

ciaries i què no… Ja m’entens…

—L’entenc perfectament. Ara l’hi explico.

Tenia clar què era el que volia l’Anguera i a més aquesta

era una ocasió perfecta per començar a practicar amb el meu

relat. Havia de començar amb un relat de ciutat —més o

menys ja el tenia clar— i continuar amb un relat de l’elecció,

sobre què s’hi jugava la ciutat si guanyava en Soler o si

guanyava jo. I finalment havia d’acabar amb el meu relat

personal, vinculant trajectòria personal, professional i polí-

tica, i projecte de ciutat. Vaig improvisar el meu relat a tres.

I sincerament penso que em va sortir força bé. La cara de

l’Anguera s’anava il·luminant mentre li parlava del futur de

la ciutat. També vaig aplicar una de les primeres lliçons que

havia après en aquesta aventura —em sembla que era amb

mossèn Mas—: el missatge del relat. Quin era el missatge

del meu relat per a l’Anguera i allò que representava? Quin

era l’objectiu comunicatiu del meu relat per a l’Anguera? El

missatge era molt simple i molt clar. Era un missatge adreçat

exclusivament a l’Anguera i la «sensibilitat» que ell represen-

tava: «No tingueu por».

No, jo no era Joan Pau II adreçant-se als fidels quan va

ser nomenat successor de sant Pere. Era en Manel Cortada

adreçant-se als grans empresaris de la ciutat. «No tingueu

por, que no us faci por que jo sigui alcalde. No cal que

aposteu per en Soler. No sóc en Ramon Vela. Estigueu tran-

quils».