Com més avançava, més m’agradava i més m’il·lusionava

la idea de construir el meu relat, però alhora més evident

se’m feia que el temps pressionava i que la dificultat era gran.

Tot i que volia centrar-me en el projecte, dos o tres

cops per setmana passava pel despatx del grup municipal a

l’ajuntament, bàsicament per portar el dia a dia de l’oposició

i respondre peticions i preguntes. Si algú em demanava

audiència intentava citar-lo en aquest espai. El cas és que,

l’endemà de reunir-me amb en Singla, vaig rebre una trucada

que rebutjava aquest espai de reunió. La trucada em va sor-

prendre, per inesperada. Era en Carles Anguera, l’empresari

més important de la ciutat. L’Anguera mai no era a primera

fila de res, però sempre era present en totes i cadascuna de les

coses importants de la ciutat. Era un empresari important a

escala nacional, la seva empresa era líder en el sector i s’ha de

reconèixer que sabia gestionar molt bé el que es portava entre

mans. Era respectat per tothom i temut per molts.

Va voler quedar a Barcelona, on també hi tenia despatx.

Era evident que no volia que ens veiessin junts. Em va citar

en un restaurant del Port Olímpic. Un d’aquests restaurants

ideals per menjar un bon arròs i que fan la delícia de qualse-

vol directiu japonès que arriba a la ciutat.

Tot i que no esperava la trucada, sí que intuïa el que pre-

tenia i sense voler em vaig anar preparant mentalment per a

la conversa.

—Manel, què tal? Com va tot? L’altre dia vaig veure el teu

pare. El veig igual que sempre.