© Editorial UOC 93 L’emoció
—Molt. De debò.
—Bé, ja hem arribat. Ara, a tornar a explicar històries als
meus alumnes. Ha estat un plaer, Manel. Et dono una targeta
meva. T’agrairé que m’enviïs el teu treball una vegada el tin-
guis acabat. Segur que m’ajuden molt, les teves conclusions.
Llàstima que no t’hagi pogut dedicar més temps. A veure si
puc incloure la teva recerca en la bibliografia de les meves
classes.
—No em posis pressió, Eduard.
—Res més lluny de la meva intenció. Bona feina!
Aquesta era la segona trobada que em deixava un mal gust
de boca. No per en Singla ni pel que havia dit sinó pel poc
temps que havíem tingut. Em feia la sensació que necessitava
més temps per aprofundir en les seves històries de vestuari.
A més, a penes havia parlat de les històries que explica a les
seves presentacions. Tot i així, la idea em va quedar molt clara:
calia apel·lar a les emocions a través dels valors. Una història
ha d’emocionar. Però com podia emocionar la meva història?
Si, tal com havia dit en Linares, havia de construir tres
històries en una, tenia clar a quins valors podia apel·lar en la
meva història, però quins eren els valors de la meva ciutat?
Aquí tenia un problema i no era senzill. Per tal de construir
el relat de ciutat havia de saber molt bé quins eren els valors
compartits de la ciutadania, els valors que compartíem els
veïns de la ciutat, però no necessàriament els de les ciutats
veïnes.