—Tranquil, només faltaria!

—Aniré al gra. El més important és que una història apel·li

a les emocions. Una veritable història ha d’emocionar.

Almenys en el meu cas, és així. No hi ha història sense emo-

ció. Positiva o negativa, però hi ha emoció. I com ho faig?

Doncs apel·lant al motor de les emocions: els valors. Només

apel·lant als valors podem emocionar. Els valors poden ser

universals o més específics, però són la palanca que fa moure

les emocions. A quins valors intentava apel·lar al vestuari?

Companyonia, esforç, superació, el club, la història…

—Però el club i la història del club no són valors.

—Terminològicament no, però de fet són els valors princi-

pals dels esportistes de clubs. En els clubs històrics i potents,

res no és més fort que apel·lar a estar a l’alçada de la història

del club i no fallar als teus seguidors. Quan apel·les a la his-

tòria, estàs apel·lant a la llegenda i el que estàs demanant als

jugadors és si volen o no formar part de la llegenda del club,

dels qui l’han forjat, si volen que els seus noms formin part

de la història del club. Hi ha res més fort per a un esportista?

—Suposo que no.

—Ja t’ho dic jo: no. També em servia molt crear paral·lelismes

d’èxit. Explicar històries d’esportistes que s’havien trobat en

una situació similar a la nostra i se n’havien sortit, i sortir-se’n

significava la glòria. Jo sempre posava exemples de bàsquet,

futbol, rugbi o hoquei. Hi ha grans històries en el món de

l’esport! No sé si t’he servit d’alguna cosa…