—Coneixes la meva trajectòria, Manel?

—Sí, la conec.

—Jo vaig ser un esportista d’elit. Vaig competir durant

molt anys en el bàsquet. Però avui se’m sol·licita en congres-

sos i seminaris no per parlar de bàsquet ni d’esport, sinó de

lideratge, motivació i gestió d’equips. Tot això era allò a què

menys importància donava quan estava en actiu al món de

l’esport i, en canvi, és el que m’ha donat aquesta professió

que m’apassiona. I tot es deu al fet que vaig ser el capità del

meu equip. Si no hagués estat escollit capità de l’equip no

estaria parlant amb tu avui. Potser estaria entrenant nens en

algun equip de bàsquet amateur. Vés a saber. El fet és que el

meu màster a la vida va ser exercir de capità d’un equip de

bàsquet. Segurament, si hagués exercit de capità de qualsevol

altra cosa, m’hauria servit de la mateixa manera.

»Saps per què, Manel? Perquè tenia una responsabilitat

amb el grup, amb el meu equip. Tot l’equip confiava en mi i

també els entrenadors i tota l’estructura del club, però sobre-

tot l’equip, els meus companys. Això és una responsabilitat

molt gran i fa que exerceixis un paper dins del grup que no

tindries si no ho fossis. Només els qui hem tingut aquesta

responsabilitat sabem què significa.

—Me’n faig el càrrec.

—Saps per què t’ho explico, tot això? Doncs perquè com

a capità em tocava liderar l’equip. Havia d’agafar la respon-

sabilitat del grup en els moments difícils. Per sort, sempre